A imitació del Hans Castorp de La muntanya màgica de Thomas Mann, en el qual està inspirat, Jan Castres és un ésser insegur, pretensiós, influenciable, emotiu... També és un roí mentider que enganya i s’autoenganya. Li falta, potser, l’avidesa de coneixement del seu model alemany, més refinat. La part filosòfica, diguem-ne. Així és, en tot cas, el protagonista de Rossinyol que vas a França (Trailita Edicions), la nova novel·la gràfica de Lluís Juste de Nin, amb la qual l’autor segueix completant la seva gran crònica -ja porta setze volums- de la història contemporània de Catalunya. Aquesta vegada fa una excursió europea als escenaris de la Primera Guerra Mundial, fugint, doncs, de la neutralitat espanyola. Fa girar la trama al voltant d’aquest diletant, fill de casa bona, que s’acaba trobant a les trinxeres de Charleroi, a la frontera franco-belga, on es va produir el primer gran xoc bèl·lic de la mortífera contesa (1914-1918).
Mann acaba la seva gran obra sense concretar si el seu singular personatge mor o sobreviu a Charleroi. A l’escriptor alemany sens dubte li queia més aviat antipàtic el seu protagonista, per això li era indiferent quin fos el seu destí. A Juste de Nin aquest final ambigu li serveix de pretext per inventar una ficció: fa sobreviure Jan Castres de l’infern de Charleroi, i el situa tot seguit al París de la guerra, en una pensió benestant, la Durieux, la mateixa on va estar-se el futur periodista Gaziel quan encara era estudiant universitari.
A la pensió, Castres es fa passar pel que no és: un heroi de guerra. Se’n surt prou bé en la seva comèdia. Ja se sap que, en temps convulsos, la gent està assedegada d’herois. Per què, doncs, rebutjar-ne un quan el tens tan a mà? Envejós, amb aires de grandesa, mesquí, es crea una identitat i una passió que l’acabaran portant a un final inesperat. Enamorat de l’enigmàtica Madame Chauchat, un altre personatge extret de l’obra de Mann a qui, en aquest cas, Castres ha conegut al sanatori de Montagut, al Ripollès (en lloc del del suís Berghof, a Davos), l’obsessió per aquesta dona es converteix en el secret leitmotiv de la seva absurda vida.
A Lluís Juste de Nin se li ha d’aplaudir la perseverança en la seva obra gràfica. Cada any ens obsequia amb més històries. I en aquest cas també se li ha de reconèixer l’estómac que ha demostrat tenir per convertir, tot i la pàtina literària que l’envolta, un miserable i mediocre covard en protagonista del llibre. El seu antiheroi enamorat és un farsant fantàstic, un nen mimat per la vida que no sap aprofitar la vida, un jove amb aires de senyor que es refugia en el refús de la modernitat, en un conservadorisme insubstancial, mirall trencat de la decadència de la burgesia europea tal com la va voler retratar Thomas Mann.
