Lluís Juste de Nin continua la seva reconstrucció històrica. Aquesta vegada viatja fins al 1833, l'any de la mort del rei Ferran VII i l'inici de l'enfrontament entre liberals i tradicionalistes, entre partidaris de la regent Maria Cristina de Borbó i els de Carles Maria Isidre de Borbó. Cristins contra carlins. De Nin explica l'evolució del conflicte a través de la història de tres personatges: el fill d'una família liberal de Barcelona, els Sentís; el fill d'una família tradicionalista de Reus, els Alberch, i el fill d'uns masovers, els Pi, que lluita en el bàndol carlí. Les tres històries conviuen amb la història, i De Nin, amb el seu blanc i negre de línia clara, fa servir les relacions familiars per retratar una època convulsa en què sovintejava la crueltat, l'ambició i l'enfrontament entre diferents models de societat.

Els Sentís representen els tripijocs de la burgesia urbana que es va enriquir amb la desamortització i que tan aviat simpatitzava amb els liberals moderats com amb els arrauxats, fins que les bullangues de Barcelona els van fer apostar per la moderació, gènesi de la gent d'ordre. Els Alberch són comerciants de licor que defensen el lema "Déu, pàtria, furs, rei", a vegades a contracor, sobretot quan descobreixen que el carlisme no fa res per Catalunya. Els Pi, en canvi, representen el poble que es mou més per fidelitat familiar que per ideologia. La tesi de De Nin és que aquella història conté "la llavor d'un greuge provocat per la falta de respecte" als drets històrics catalans.