BarcelonaAquesta setmana s'ha publicat la llista d'escriptors que viatjaran a Mèxic per a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara i la meva amiga Elisenda Solsona n'és una de les convidades. Quan vam publicar Autòctones: deu contes bestials (Comanegra), la meva filla em va preguntar quina de les amigues amb qui havíem escrit el llibre era la meva escriptora preferida. Em va fer riure l'ocurrència i em va fer pensar en quan li agradaven Les espies de veritat i em feia escollir quina d'elles m'agradava més. Igual que llavors, em va saber greu haver de triar perquè, com les espies, les meves amigues són totes fantàstiques però, si ho havia de fer, em quedava amb l'Alex i l'Eli(senda Solsona), respectivament. Quan em va preguntar el perquè de la meva elecció, hi vaig reflexionar: per la seva imaginació desbordant, li vaig respondre.

"I escriu millor que tu?", em va preguntar ella.

"Sí, i tant", vaig respondre.

"I això no et fa ràbia?"

"Que hi hagi Messi no fa que la resta de futbolistes no siguin bons", vaig dir-li: "El seu talent m'inspira i em fa venir ganes d'escriure millor".

Ara fa uns dies vaig anar a una xerrada sobre Mammalia (Males herbes), l'última novel·la de Solsona, a la Casa del Llibre del passeig de Gràcia, amb la bookstagrammer Laia Santís. Solsona explicava que les històries se li apareixen davant dels ulls com si fossin escenes d'una pel·lícula i que ella només ha d'escriure el que veu. En aquest només hi ha tot el seu univers literari i artístic, esclar, però la humilitat i el no acabar de creure's el talent formen part de la seva personalitat i també de la seva virtut. Solsona és com una artista del Renaixement, una geni despistada que no només té dots per a la literatura, sinó que també en té per a la fotografia, la música i el cinema.

Quan va acabar la xerrada, vam anar a sopar i vam parlar de les enveges i rivalitats del món artístic i literari, que sovint afloren quan s'adjudiquen premis, beques o invitacions com la de Guadalajara. Vaig marxar cap a casa pensant en la sort que tenim de la nostra bombolla d'amistat, en què els èxits d'una no representen amenaces per a l'altra, sinó inspiració i alegria.

Alegrar-se dels èxits dels altres

El veritable amor, sigui romàntic, d'amistat o de família, és aquell que s'alegra genuïnament dels teus èxits i que t'ajuda a créixer i fer brillar les virtuts. Que et vagin bé les coses és la millor brúixola per detectar la toxicitat perquè, malauradament, el món en va ple, de gent interessada a ser el borni en el país dels cecs.

Al llarg dels anys he perdut amistats i d'altres, en canvi, han perdurat o s'han afermat. Què les diferencia? Hi ha estudis que diuen que compartir animadversió cap a terceres persones uneix més que no pas la similitud en gustos musicals, cinematogràfics o literaris. En un article recent vaig recordar la defensa que la psicoanalista Alice Miller feia d'escoltar l'odi, perquè ens informa dels nostres valors. Em fa gràcia perquè amb l'Eli(senda Solsona) tinc la sort de compartir gustos, aficions i odis profunds (a més d'un narcisista li hauran xiulat les orelles quan ens ajuntem).

Avui volia escriure sobre Mammalia i sobre per què crec que és un dels llibres que de ben segur triomfarà a la Fira del Llibre Internacional, però he acabat fent una carta d'amor a la meva amiga. Ja deu ser allò que, de vegades, no es pot separar l'obra de l'artista.