BarcelonaElisenda Solsona (Olesa de Montserrat, 1984) ha dedicat cinc anys a escriure Mammalia (Males Herbes, 2024), però hi va començar a pensar fa més d'una dècada, a partir d'una experiència personal trasbalsadora. L'autora de Satèl·lits (Males Herbes, 2019) ha necessitat temps i molta paciència per aixecar un ambiciós trencaclosques narratiu que arrenca en una clínica de fertilitat situada enmig d'un bosc i continua amb la història de la Cora: la reconstrucció d'un viatge d'infantesa a la Catalunya Nord l'empeny a indagar en la seva identitat familiar. La recerca de la mare, la pregunta de si vol arribar a tenir fills i les indagacions en el negoci de la gestació subrogada l'acabaran transformant.

El teu univers narratiu s'ha anat expandint: vas començar amb els microcontes de Cirurgies (Voliana, 2017), vas continuar amb els relats de Satèl·lits i ara presentes la teva primera novel·la, que s'acosta a les 400 pàgines.

— Cada història necessita un espai per ser explicada, i aquí no em volia limitar. Hi he dedicat molt de temps: tres anys d'escriptura i dos perquè tot encaixés. Soc molt controladora i obsessiva, no vull que se m'escapi res. Dec haver llegit Mammalia cent vegades.

Des del primer capítol, amb aquesta dona que estudia com ha canviat el seu cos després de donar a llum, veiem que la maternitat hi serà central.

— Com a lectora de terror que he estat i encara soc, m'agrada traspassar les meves por a la literatura, i en el cas de Mammalia el punt de partida van ser uns anys molt difícils. Vaig viure un procés d'infertilitat molt dur: van ser tres anys i mig intentant-me quedar embarassada durant els quals em sentia molt sola i molt pressionada socialment. La sensació era de ser una dona incompleta. Aquella frustració i aquell sentiment de culpa em van marcar. Quan no pots ser mare, embogeixes.

Mammalia, però, s'aproxima a la infertilitat des d'un angle que no és l'autoficció.

— Em sentia més còmoda explicant una ficció pura, una història de misteri.

Comparteixes amb la Cora, la protagonista, el fet d'haver crescut a Olesa de Montserrat.

— L'entorn d'Olesa és molt màgic: està envoltat de vinyes i tens Montserrat al fons. Tota la meva infància vaig poder jugar al carrer sense control. La besàvia i l'àvia em van influir amb les seves històries. Des de molt petita m'agradava explicar contes de terror als meus amics.

¿Aconseguies espantar-los?

— Els meus contes els feien por, sí. Però no fins al punt de traumatitzar-los.

A la novel·la, la Cora recorda la por que va passar durant un viatge a la Catalunya Nord quan tenia 8 anys. L'acompanyaven el seu pare i la madrastra.

— Conec força bé aquells escenaris. Va ser durant un viatge a Rià que vaig descobrir una cova que em va inspirar.

La cova és un dels escenaris més importants de Mammalia. També un dels seus símbols més potents.

— M'encanta treballar els símbols. La cova és sinònim de lloc tancat i misteriós, però també és recer i úter.

És allà on la protagonista, intrigada per la connexió que sent amb una pintura vermella en una de les parets, comença a investigar el seu passat.

— Sí, entrar a la cova del bosc a prop de Rià és el detonant per començar a cercar pistes. Vaig començar a treballar en la història de la Cora, en l'estructura paral·lela del relat: volia que avancés en dos temps i en escenaris diferenciats. Però llavors va passar una cosa que em va fer aturar...

Què?

— Finalment em vaig quedar embarassada i vaig tenir el meu primer fill.

¿Gràcies a ser mare vas poder escriure la novel·la?

— Si no hagués pogut tenir fills, no sé com hauria acabat. Fins que no vaig tancar el dol d'aquella etapa tan complicada no vaig poder posar-me a escriure.

En el món de la novel·la hi ha una taxa d'infertilitat altíssima i les dones que volen quedar-se embarassades han de passar pel quiròfan. Hi ha famílies que opten per comprar els fills a les poques dones que poden gestar les criatures.

— Estic en contra dels ventres de lloguer. Aquest és un dels missatges del llibre. Quan no pots tenir fills et planteges quins són els límits del teu desig. El dret de ser mare no existeix. El que existeix és el dret del benestar de l'infant. I aquest benestar no passa per un procés mercantil.

A la clínica de la novel·la, Synapsida, hi ha pares i mares que rebutgen els fills que han comprat si neixen amb algun problema. La Cora, afectada per una cardiopatia, és una d'elles.

— Un assaig molt interessant sobre els ventres de lloguer és El negoci dels nadons, d'Elena Crespi (Raig Verd, 2024). L'autora es pregunta per què està en contra dels ventres de lloguer i va donant exemples terribles, com el d'un matrimoni d'Austràlia que recorre a l'Índia per fer-hi gestació subrogada: dels bessons que gesta un ventre de lloguer, un neix amb síndrome de Down i el rebutgen. És fort perquè es dona el cas que a Austràlia la gestació subrogada és legal quan es fa de forma altruista, per exemple, si una dona no pot ser mare i la seva germana s'ofereix a tenir el fill d'ella.

La Cora es pregunta si ella vol ser mare arran de la relació que té amb la Joana.

— No saber quins són els seus orígens li dificulta saber què vol, a la vida. És una dona jove que se sent perduda i que li costa fer vincle amb els altres.

Té por que el seu pare hagi manipulat part dels seus records d'infantesa.

— Sí. Els infants són tan vulnerables que els pots arribar a canviar la memòria. A la Cora l'han adoptat als 3 anys i no recorda res d'abans, i entre els 3 i els 8 anys té molts forats. Així i tot hi ha olors, mirades i melodies que li permeten recuperar alguna cosa del que va viure, i a partir d'un determinat moment de la seva vida necessita estirar el fil.

A Mammalia hi ha alguna mare que no és, ni de bon tros, idíl·lica.

— Així com hi ha mares dolces que t'ajuden a créixer també n'hi ha de controladores: no només no volen que facis el que vols, sinó que pretenen que facis el que elles desitgen.

El pare de la Cora tampoc queda en gaire bon lloc.

— Admet que ha volgut cuidar la filla amb l'objectiu que algun dia ella l'arribi a cuidar a ell.

¿Ara que tens fills hi has pensat alguna vegada, en això mateix?

— No vull que els meus fills em cuidin... Seria un sentiment negatiu.

És una novel·la de contrastos potents: hi apareixen des de laboratoris on es posen en pràctica les últimes tècniques en fertilització fins a mamuts i neandertals.

— D'una banda hi ha l'ambient científic de la clínica, i de l'altra el món atàvic i visceral que envolta el bosc. Hi ha el laboratori, però també la naturalesa desbocada, aquells rugits que la Cora i la Sara senten de tant en tant.

T'agrada escriure sobre pobles petits, on les llegendes i malediccions encara semblen possibles. "Aquest poble està encantat. Has de fugir d'aquí!", adverteix una de les dones velles de Rià a la Cora.

— M'agrada treballar els escenaris, vull que siguin potents com a reflex dels personatges. Aquí hi ha Olesa, Rià i Cervera de la Marenda, un poble fronterer que havia tingut una etapa de prosperitat. L'hotel que apareix a la novel·la, el Belvedere, encara hi és. Cervera és un dels meus llocs preferits del món, bonic i alhora decadent.

No són només els paisatges el que reflecteix el que passa per dins dels personatges. També els fenòmens meteorològics: hi ha volcans en erupció, pluges de cendra i calamarsades devastadores.

— Pot semblar que aquesta terra descontrolada on viuen els personatges és un element distòpic, però s'assembla força al nostre món. Si abans et comentava la importància de la cova com a símbol, el volcà també en té: és la pressió de la maternitat silenciada que un dia esclata.

¿Ara que has acabat i publicat el llibre, tanques definitivament el teu dol sobre la infertilitat?

— Mammalia és un homenatge a la no maternitat com a elecció pròpia i a la no maternitat per les circumstàncies que t'ho impedeixen.

També és una novel·la amb salts temporals. Què li diries al tu del passat, si el poguessis retrobar?

— En cas que pogués retrobar l'Eli de fa deu anys li diria "Si no arribes a ser mare, també podries ser feliç".

CINC LLIBRES SOBRE SER O NO SER MARE

Katixa Agirre va començar a escriure aquesta novel·la poc després de ser mare. Arrenca amb una dona que ofega els seus bessons a la banyera. Quan la mainadera la troba, encara en xoc, diu "Ara estan bé". A partir d'aquí, la narradora del llibre investiga què pot portar algú a matar els seus fills i ressegueix aquesta pulsió des de Medea.

Si a Permagel Eva Baltasar observava la maternitat de la germana de la protagonista i a Boulder explorava com canvien algunes dones amb l'arribada d'un fill, Mamut va tancar el tríptic amb la història d'una jove que marxa de la ciutat i s'instal·la en una casa enmig de la muntanya, sense cap comoditat, amb l'aspiració de quedar prenyada, però sense voluntat d'arribar a fer de mare.

Laia Aguilar va donar veu a les "maternitats invisibilitzades" per reivindicar que ser mare pot sortir dels cànons i "de la idealització de Disney" a través de tres històries: la de la pèrdua d'un nadó als vuit mesos d'embaràs, la d'una dona que té cura dels fills d'una família adinerada i la d'una parella que opta per la gestació subrogada.

L'autora de Gina (2019) relata la llarga travessia personal fins a arribar a la maternitat després de set anys i múltiples tractaments de reproducció assistida. "Durant tots aquests anys el que em feia més por de tot era haver de renunciar a l’opció de gestar. Però tampoc volia que la meva vida es convertís en allò i no gaudir de la resta –explica–. Al final això és com una escurabutxaques. Penses: «Hi dec ser a prop, vinga, un altre intent». Però cada intent són 5.000 euros. A més de posar-hi el teu cos i de passar per processos superdolorosos".

La periodista va dedicar el seu primer llibre a estudiar unes quantes mares que van preferir deixar de ser-ho o que s'hi van sentir obligades per les circumstàncies. Entre elles hi ha escriptores com Doris Lessing, Patricia Highsmith i Mercè Rodoreda, actrius com Ingrid Bergman i pedagogues com Maria Montessori.