BarcelonaAquest reportatge podria començar amb una escriptora que torna al seu poble natal després d'anys vivint a l'estranger i que es retroba amb l'ambient opressiu de la família i dels vilatans, que formarà part d'un ritual que la transformarà per sempre. També podria arrencar en una estació d'esquí abandonada, on dos amants que es persegueixen descobriran que la lluna ha desaparegut del cel. O fins i tot podria recórrer a la trobada entre dos joves a la filmoteca d'una ciutat, que acaba amb una humiliació sexual i, poc després, amb un gir narratiu que el lector recordarà durant molt de temps. Rere cada frase s'hi amaguen les premisses argumentals de relats d'Ariadna Castellarnau, Elisenda Solsona i Kristen Roupenian. Són tres de les veus del nou terror escrit per dones, a les quals caldria afegir –sense voluntat de ser exhaustius– dos valors argentins plenament consolidats, Mariana Enriquez i Samanta Schweblin, i la nord-americana Carmen Maria Machado.

Totes elles han despuntat perquè es miren un gènere que torna a gaudir d'una bona salut comercial i que aborden amb l'ambició de voler transformar-lo. "La tècnica i els codis del gènere es poden treballar fins a arribar a dominar-los, però a mi m’interessa sobretot veure quins matisos pot aportar la meva veu: escriure des de la condició de ser argentina, de ser una dona i amb una tradició literària concreta", explica Enriquez, que va guanyar el premi Herralde 2019 amb Nuestra parte de noche, precedida pel volum de narracions –traduït a una vintena de llengües– Las cosas que perdimos en el fuego (Anagrama, 2017). L'autora evoca episodis foscos de la història del seu país –crims, sectes i fenòmens paranormals–, però ho fa amb una gran naturalitat, que encara intensifica més els efectes narratius. Entre els referents d'Enriquez hi ha, a més de Stephen King, Julio Cortázar, Horacio Quiroga i Silvina Ocampo. "Ella em fascina des de fa anys i li vaig dedicar un assaig, La hermana menor (2014). És una mestra a l’hora d’escriure contes cruels, té una foscor molt particular", assegura.

L'estranya realitat

Castellarnau i els personatges femenins dolents

Una de les escriptores catalanes que Mariana Enriquez segueix i recomana és Ariadna Castellarnau. Es van conèixer a Buenos Aires quan Castellarnau –nascuda a Lleida– hi vivia. "Hi vaig arribar amb una beca per fer la tesi doctoral sobre Macedonio Fernández –diu–. Era un treball hiperacadèmic que mai no vaig acabar". Poc després d'arribar a la capital de l'Argentina, Castellarnau es va "deixar contagiar" per la "gran creativitat" de la ciutat: "Com diuen allà, les coses es fan a pulmón, sense cap ajuda ni suport institucional", afegeix. Va ser en aquest ambient que va compaginar el periodisme literari amb l'escriptura. El seu debut, la postapocalíptica Quema, va arribar en castellà i català el 2017 a Catedral, un any després que l'edició argentina de Gog & Magog fos reconeguda amb el premi Las Américas de Narrativa Latinoamericana. El jurat en va destacar "la mirada inquietant" de l'escriptora, que creix en intensitat a La oscuridad es un lugar (Destino, 2020).

"Sembla que el realisme és el gènere transmissor de la veritat –explica–. Els meus principals referents són del Río de la Plata, on el que és fantàstic està molt més present que aquí". Cita Borges i Cortázar abans d'elogiar "el contacte potent i constant amb el gènere fantàstic i de terror de la literatura anglosaxona: tot un premi Nobel com Kazuo Ishiguro hi ha dedicat novel·les, com El gegant enterrat. Hi ha un tipus de gènere fantàstic com el que practica Cortázar, en què els elements estranys s'introdueixen en el món normal, però a mi m'interessa l'aproximació de Kafka, que et presenta una realitat que en si mateixa ja és estranya".

Els contes tèrbols i sofisticats del nou llibre de Castellarnau acostumen a presentar personatges en situacions límit, com la noia que entra en contacte amb un personatge de la mitologia guaraní per fugir de l'entorn familiar (La oscuridad es un lugar), el pare que col·lecciona els ossos de la filla morta per reconstruir-ne el cadàver mentre s'acosta una gran tempesta (De pronto un diluvio) o l'home que segresta joves per portar-les fins a un prostíbul, on seran convertides en esclaves sexuals, fins que té la temptació de salvar-ne una (Calipso). "M'interessa molt el moment iniciàtic, en què es forma una personalitat –admet en relació amb la presència recurrent de joves en el volum–. Aquí, de vegades, uneixo la innocència dels nens amb la monstruositat". Sota una atmosfera contemporània, Castellarnau camufla elements dels contes de fades. "Les famílies dels contes de fades són disfuncionals, i això m'interessa molt –diu–. El llenguatge d'aquests contes és primigeni, revela el que hi ha en l'inconscient. En els meus relats no hi trobareu la lectura moral del final".

Castellarnau diu que "donaria la mà dreta per haver escrit Carrie" –i és dretana–. Reconeix també la "transformació" que va viure llegint Angela Carter. "Ella treballava amb personatges femenins als quals permetia ser dolents, sense que això representés un error moral –diu–. Les autores no hem de parlar només d'heroïnes. Hem de fer que les dones siguin protagonistes dels relats, però com a feminista puc construir el personatge que vulgui, no ha de ser exemplar. La sororitat l'hem de tenir fora de la literatura. Dins dels textos creatius hem de ser lliures".

Renovar la mirada

El "punt màgic i sobrenatural" d'Elisenda Solsona

Elisenda Solsona, que va debutar l'any passat amb Satèl·lits (Males herbes), menciona Mariana Enriquez entre els seus referents. "Abans de l'adolescència vaig passar per una fase bastant obsessiva amb Stephen King, que he tornat a llegir més endavant –diu–. Els meus relats es fixen en històries quotidianes però a través d'atmosferes inquietants. Hi pot haver un punt màgic i sobrenatural, però no és el motor de canvi dels personatges. Treballar la psicologia m'interessa més".

Solsona acaba de rebre dos premis Ictineu –entregats anualment per la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia–, un pel llibre i un altre pel primer dels relats, Engranatges, que ha sigut inclòs en una antologia en anglès que s'ha publicat aquesta setmana, The Valancourt book of world horror stories. "Un dels editors de l'antologia parla català i va llegir Satèl·lits –recorda–. Va triar Engranatges". El volum recull "21 narracions de 19 països de cinc continents i en 13 llengües". Solsona és l'única autora en llengua catalana representada, tot i que l'antologia inclou una de les deganes del gènere en castellà, nascuda a Arenys de Mar el 1945: Cristina Fernández-Cubas. El volum de Valancourt recorda un dels referents espanyols del terror, Pilar Pedraza, i aposta per l'equatoriana Solange Rodríguez Pappe o per la filipina Yvette Tan.

"Hi ha una mirada renovada cap al terror, el gènere fantàstic i la ciència-ficció que en part pot tenir a veure amb una etapa molt bona del cinema i les sèries", explica Solsona. Entre els exemples que destaca hi ha les pel·lícules Primer (2004) i I origins (2014) i la sèrie alemanya Dark (2017-2020). "Gràcies a tot això i a la consolidació de Mariana Enriquez i Samanta Schweblin, les autores ho tenim més fàcil per obrir-nos camí –continua–. En català, a més, ara hi ha editorials que hi aposten, com Males Herbes, Mai Més i Chronos, i col·leccions històriques i vives com la de Ciència-ficció de Pagès".

De petita, a més de veure pel·lícules de terror i llegir novel·les de King o la saga Pesadillas, de R.L. Stine, Elisenda Solsona ideava obres de teatre amb les amigues als carrers d'Olesa de Montserrat. "Vam fer dotze parts de Matança a mitjanit –diu–. La infància et marca molt a l'hora d'escriure, i en el meu cas, les llegendes i històries que corrien sobre Olesa, el seu entorn i Montserrat m'han fet idealitzar aquell paisatge. Les atmosferes de terror dels meus contes em reconnecten directament amb el passat".

Avançar cap a la foscor

Saps que ho vols, el gran debut de Kristen Roupenian

En el ric panorama anglosaxó, a més de pesos pesants en actiu del gènere com Joyce Carol Oates i Margaret Atwood, hi ha una reivindicació de Shirley Jackson (1919-1965), en part gràcies a la sèrie de televisió basada en La maledicció de Hill House (la novel·la es pot trobar en català a L'Altra). Entre les noves veus que juguen amb els clixés del terror hi ha la de Carmen Maria Machado, de qui Anagrama va publicar el primer recull de narracions el 2018, El seu cos i altres festes. I molt especialment Kristen Roupenian, que amb Saps que ho vols (L'Altra/Anagrama, 2019) va confirmar el talent que apuntava en Gat amagat, relat publicat a The New Yorker el 2017 i que es va fer viral. El seu debut mirava cap al terror a través d'històries d'alt voltatge sexual, però també amb relectures de llegendes medievals i amb alguna incursió en el folklore africà. "Encara que pensi que no em dedico només al terror, crec que tot el que escric, o tot el que hi ha a Saps que ho vols, està influït pel terror o acaba avançant cap a la foscor", explica. Si la foscor és un lloc, tal com afirma el nou llibre d'Ariadna Castellarnau, totes aquestes escriptores hi instal·len els seus personatges, i els resultats que en treuen són tan pertorbadors com literàriament recomanables.