El dilluns 4 de desembre del 2017 la revista The New Yorker va publicar un conte de ficció de Kristen Roupenian titulat Cat person ( Gat amagat ) en la versió paper i digital. L’autora nord-americana, que llavors tenia 36 anys, només havia publicat un relat en una revista literària i alguns en digitals, i amb prou feines havia creuat paraula amb la seva agent. Al cap de tres dies era un fenomen global incontrolable: les xarxes bullien amb la seva història, tenia desenes de mentions, els mitjans en publicaven reportatges, li sol·licitaven entrevistes d’Austràlia al Canadà passant per Anglaterra i rebia mails de trols i fans a centenars. Es va convertir en el conte més descarregat de l’any del New Yorker i un dels articles més llegits del 2017. Després d’aquell boom va rebre un avançament d’un milió de dòlars pels drets del seu primer recull de relats, Saps que ho vols, que acaben de publicar en català i castellà L’Altra i Anagrama. Com era d’esperar, la HBO li va tirar l’ham i va comprar els drets per fer una sèrie, i té un projecte cinematogràfic entre mans.

Però què té Gat amagat per haver encertat la tecla precisa? En realitat és un relat sobre una cita única molt trivial, la d’una estudiant de vint anys i un noi a la trentena que acaben al llit, i aleshores ella s’adona que no li ve de gust tenir relacions sexuals però decideix no dir res -perquè no s’hi veu amb cor, perquè ella l’havia incitat, perquè no el vol ferir...- i aguantar fins al final. Roupenian retrata aquella zona difusa del consentiment sense convicció. La idea central del conte és precisament la confusió, la inseguretat i les ganes de complaure que té la noia. “La mateixa Margot no sap per què actua com ho fa. Però crec que part del problema és que es passa massa temps centrada en el Robert (els seus pensaments, les seves necessitats, els seus desitjos) i s’oblida de preguntar-se què vol fins que és massa tard”, explica Kristen Roupenian a l’ARA via correu electrònic.

De seguida va ser evident que moltes dones s’havien sentit identificades “amb la impossibilitat de fer marxa enrere quan s’ha anat massa lluny” i amb el “fenomen del sexe no desitjat que es produeix, no a través de l’ús de la força física, sinó per un còctel enverinat d’emocions i expectatives culturals: vergonya, orgull, autoconsciència i por”, escrivia l’autora dos anys després a les pàgines del New Yorker. També van sortir molts homes ofesos, que rebatien que no es podia culpar el pobre Robert de no copsar el malestar d’ella, si no el verbalitzava. I tot plegat va esdevenir una guerra de sexes inesperada que va noquejar l’escriptora. “ Gat amagat s’havia convertit en el dilema òptic del vestit blau - vestit blanc de l’era del #MeToo”, assegurava.

Avui Roupenian encara no té certeses per explicar-se com actua el seu personatge. “Però, si hi ha alguna cosa que defensaria sobre les relacions, és la humilitat: la capacitat d’admetre una manca de coneixement per dir, per exemple, «no sé com em sento ara mateix» o «no sé el que estàs pensant» i, fins i tot, «no sé el que vull». La tolerància de l’ambigüitat i la incertesa és difícil però necessària”, afirma.

El que sí que pot fer és analitzar amb més distància i fredor la reacció que va aixecar Gat amagat : “Qui et digui que sap per què qualsevol cosa es fa viral és un venedor de fum. Però crec que hi van influir diversos factors. En primer lloc, que el temps estava madur: hi havia ganes, sobretot entre les dones, de tenir converses públiques de temes que, fins aleshores, només tenien en privat, i encara. En segon lloc, crec que la ficció és un catalitzador natural per a les discussions sobre el consentiment sexual: som lliures d’interrogar-nos sobre els comportaments i les motivacions dels personatges d’una manera que no ho faríem amb persones reals. Finalment, espero que reaccionessin com amb qualsevol bona història: un relat amb personatges que els van sonar reals, honestos i sorprenents i amb una trama que els feia llegir fins al final”, explica.

En efecte, aquests són alguns dels ingredients que també es troben als altres onze contes de Saps que ho vols, tan intrigants i punyents com Gat amagat però més salvatges, violents i fascinants. El primer, Dolentot, seria el cas extrem: un conte addictiu i angoixant sobre una parella que sotmet sexualment i físicament un amic seu, només amb el poder seductor de la paraula, fins a uns límits vomitius. La majoria de contes tenen protagonistes femenines i aborden temes al voltant del gènere, el desig, la culpa, el plaer, la venjança. El desencaix entre com són realment els personatges -les seves pulsions internes- i com volen ser vistos és una constant. L’escriptora veu aquest joc d’identitats com el fruit de l’“impuls de contacontes que tots portem dins: les ganes que tenim d’explicar la història sobre el tipus de persona que som i que ens creguin”.

Molts relats flirtegen amb l’agressió o directament inclouen violència (mossegades, supuracions, cops de puny, talls). “Tots els meus personatges pensen massa: tenen tendència a analitzar, especular, obsessionar-se. Viuen més tranquils dins el seu cap. Per això, quan es troben amb les necessitats, les demandes i les debilitats del cos pateixen una crisi, i els personatges en crisi són els punts forts d’una història”, apunta. Tot seguit reconeix que la seva admiració per Stephen King i el gènere de terror també hi deuen tenir alguna cosa a veure.

El seu doctorat en literatura africana també s’infiltra en la ficció. Al conte No tinguis por una dona sucumbeix a conjurar tots els seus desitjos màgicament gràcies a la sang d’un home. A Pulsió de mort un home que acabarà cedint a les tèrboles demandes d’una amant admet que “no sempre tenim el control sobre el que desitgem”. “Sí, crec que això és cert -confessa l’autora-. Però tenim el control sobre com actuem sobre aquests desitjos, i si els reconeixem obertament. En realitat no hi ha res de dolent amb voler qualsevol cosa, els desitjos per ells mateixos no són inherentment dolents ni bons. Quan anem malament és quan ens mentim a nosaltres mateixos o a altres persones sobre el que volem. Potser no tots tenim un mort a l’armari, però probablement tinguem un desig del qual ens sentim avergonyits, i crec que és millor mirar-lo directament, en lloc d’apartar-lo”.