BarcelonaL’escriptor Santiago Posteguillo (València, 1967) ha escollit Trèveris i Coblença, dues ciutats alemanyes situades a la riba del Mosel·la i a tocar de la frontera amb Luxemburg, per presentar Els tres mons (Rosa dels Vents / Edicions B). Traduït al català per Mireia Alegre, Imma Falco i Núria Parés, el llibre tanca la Trilogia de l’ascens amb la qual Posteguillo ha narrat l’auge de Juli Cèsar, i que seguirà amb tres llibres més, dins de la Trilogia del poder absolut. Aquest projecte literari monumental –cada títol té prop d’un miler de pàgines– ha situat l’escriptor com un dels més populars a l’Estat espanyol, amb més de mig milió d'exemplars venuts del primer i el segon llibre de la saga, segons les dades de l'editorial, i traduccions a una desena de llengües, entre les quals hi ha l’anglès, el francès, l'àrab i el croat.

“Trèveris és una ciutat molt romana. Això era la Gàl·lia”, explica Posteguillo des de la majestuosa Porta Nigra, que es va aixecar el 170 dC, en l’època imperial de la ciutat, temps després del pas del seu protagonista per aquests tombants. “Però la porta existeix perquè Cèsar abans va ser aquí, va lluitar contra els trèvers i els va vèncer”, recorda l’escriptor. Les campanyes de les legions romanes per aconseguir aquest territori són, de fet, un dels eixos centrals d’Els tres mons. Posteguillo hi relata les trifulgues de Cèsar per imposar-se a la zona i deixar clar a les tribus gal·les, però també als germànics, que la frontera amb l’imperi romà era el riu Rin. “Cèsar forja l’Occident actual conquerint la Gàl·lia. Amb les seves campanyes uneix Espanya, Itàlia, la costa sud del Regne Unit, Bèlgica, els Països Baixos, Suïssa i Alemanya. Després de Cèsar, el món no és igual. Ell és un motor transformador de la nostra història”, subratlla Posteguillo. 

La guerra que narra a la novel·la és una batalla pels subministraments i està marcada per grans fites militars, però també d’enginyeria. Una de les més representatives és el pont que Vitruvi va construir per travessar el Rin, just després de la confluència del riu amb el Mosel·la, a tocar de la ciutat de Coblença. Per això aquest punt era una parada obligatòria durant la presentació de la novel·la. “Van aixecar el pont en deu dies, en una zona on el riu feia quatre o cinc metres de profunditat, utilitzant grans barcasses que els servien de grues per clavar els pilars”, explica l’escriptor. Des del mirador on es pot contemplar el riu, l’autor convida a imaginar la passarel·la per on van passar les legions romanes, però també la cavalleria i els carros amb menjar, i que Cèsar després va fer desmuntar.

Posteguillo és reticent a establir paral·lelismes entre les seves novel·les i la realitat –especialment quan es tracta de qüestions polítiques–, però sí que traça comparacions amb la manera actual de fer la guerra. “La logística segueix sent fonamental, però ha canviat. A l’època de Cèsar el més important era que els legionaris tinguessin menjar. Ara la qüestió són els combustibles per als tancs, els avions i els vaixells militars”, diu l’autor, que afegeix: "Abans, el líder militar anava a les batalles i, en el cas de Cèsar, fins i tot anava a primera línia de combat. Ara això ha canviat completament, i també han canviat les guerres. Perquè quan les guerres es decideixen als despatxos, és més fàcil sacrificar gent. No estàs veient la guerra en primera línia i pots prendre decisions molt més dures. És un retrocés".

Egipte, el món que tothom vol

Els conflictes militars feien anar de corcoll Cèsar, però el procònsol també tenia molts maldecaps a Roma. Durant la conquesta de la Gàl·lia, Ciceró i Cató maniobraven per acabar amb el triumvirat que governava, format per Cèsar, Pompeu i Cras. “La seva aliança és fràgil, perquè és una relació d’interessos, però políticament són molt diferents”, assenyala Posteguillo. La novel·la relata els jocs d’equilibris i de poder a la capital de l’imperi, on la violència campava pels carrers, especialment en els períodes preelectorals. Un dels moments clau per la supervivència del triumvirat és la trobada que tenen Cèsar, Pompeu i Cras a la ciutat italiana de Luca. Cadascun hi va amb una petició sota el braç: Cèsar necessita prorrogar el seu mandat per consolidar el domini a la Gàl·lia, Cras vol assegurar-se un triomf militar a l’Orient i Pompeu espera que li donin poder en les províncies hispanes. Es posen d’acord, però rere aquell pacte hi ha un anhel que marcarà els pròxims anys de la vida de Cèsar i de la història de l’imperi romà: l’annexió d'Egipte.

“És el tercer món al qual fa referència el títol, un indret aparentment remot, exòtic i llegendari, però que cada vegada està més enllaçat amb Roma”, diu Posteguillo. En aquesta novel·la ja hi apareix Cleòpatra, que viu exiliada a casa de Pompeu amb el seu pare, el faraó Ptolemeu XII. La futura reina d’Egipte establirà amistat amb Júlia, filla de Cèsar i muller de Pompeu. Els vincles entre uns i altres centren bona part de la trama, perquè Posteguillo busca anar més enllà de les fites militars i polítiques del seu protagonista. “Les relacions personals són el que realment marca un abans i un després a les nostres vides, però els historiadors no hi dediquen més d’una línia”, assenyala l’escriptor.

Ell hi aprofundeix per explicar també perquè Cèsar, en un moment de la seva vida, es torna un home fosc i amarg. “Hi ha un fet relacionat amb la seva filla que el trasbalsa molt, li deixa marca”, subratlla Posteguillo. En el seu cas, hi ha una catàstrofe que el va tocar molt de prop i que també va deixar empremta en aquesta novel·la: els estralls de la dana d'octubre del 2024 al País Valencià. Posteguillo va viure les inundacions en primera persona a Paiporta. "En tretze minuts hi havia un torrent brutal de dos metres d'aigua sense control arrossegant-ho tot", va explicar en una conferència al Senat. Per això, quan va haver de relatar un episodi relacionat amb uns aiguats a la novel·la, no va poder evitar pensar en l'experiència pròpia. “Són catorze pàgines que vaig escriure d’una tirada, en una sessió de moltes hores. Quan ho llegiu veureu que és molt evident, em va afectar molt”, assenyala l’escriptor.

Dos referents literaris

Per combinar els fets històrics amb la part privada en una narració tan complexa –hi ha una vuitantena de personatges–, l’escriptor ha tingut dos grans pilars literaris com a referents: Història de dues ciutats de Charles Dickens i Middlemarch de George Eliot. “Són dues obres mestres que expliquen grans processos de transformació històrica a través de les vides dels seus personatges”, diu l’escriptor. Durant el procés de creació de la saga, Posteguillo sovint s’ha preguntat si té sentit escriure sobre Cèsar quan ja ho han fet tants altres autors, com ara Shakespeare. “Però ell escrivia per a un públic anglès, en vers i sense tenir en compte el rigor històric. Els lectors del segle XXI han canviat els seus gustos, i exigeixen rigor. Té sentit fer-ho i fer-ho entretingut”, reflexiona l’escriptor. La bona rebuda de la saga, que amb cada nou títol se situa entre els més venuts, li dona la raó.