Crítica
DAMIÀ ALOU

L’escriptura segons Stephen King

'Escriure. Memòries d’un ofici' d'Stephen King. L’Altra. Traducció de Martí Sales. 360 pàg. / 17,90 €

L’escriptura segons Stephen King / MAJA HITIJ / EFE Zoom

És molt possible que Stephen King no sigui un gran escriptor ni un fi estilista, i que la seva obra no acabi passant a la història de la literatura, però hi deu haver pocs autors contemporanis que puguin dir que les seves novel·les les han portat al cinema directors com Stanley Kubrick, John Carpenter, David Cronenberg, Lawrence Kasdan, George A. Romero, Brian de Palma, Tobe Hooper o Rob Reiner, i això sense forçar gaire la memòria i prescindint d’altres adaptacions como Cujo, Los niños del maíz o Corazones en la Atlántida. Si ens oblidem de la tendència de King a inflar els arguments dels seus llibres, és un dels narradors d’històries amb més inventiva i originalitat de la literatura actual. Els seus arguments sempre són bons -si som amants del gènere imaginatiu o fantàstic- i, en conjunt, són un dels millors retrats de l’Amèrica contemporània, i no tan sols pel rerefons quotidià de què sol partir sempre, sinó perquè cadascuna de les seves obres és una metàfora de la soledat, un dels pitjors mals de la societat americana actual, fins al punt que alguns estudiosos ja han demanat que es diagnostiqui com a malaltia. Els protagonistes de La zona morta, La resplendor, Carrie o Christine viuen una soledat radical, que sol ser origen o conseqüència del fenomen sobrenatural que els succeeix.

Aquest llibre que ara ens presenta L’Altra, titulat Escriure. Memòries d’un ofici és ni més ni menys que això, una barreja de memòries, consells i història personal del seus orígens com a escriptor. És un llibre, ens diu, “curt perquè la majoria de llibres sobre escriptura estan plens de disbarats”. El llibre, publicat en anglès el 2000 és també una mena d’exorcisme del gravíssim accident de cotxe que va patir el juny del 1999, mentre passejava per Maine, a prop del lloc on estiuejava amb la família, quan una camioneta el va atropellar i gairebé acaba amb la seva vida.

King parla de si mateix amb una sinceritat i una honestedat absolutes. Després de reconèixer l’addicció a l’alcohol i a diverses drogues que va patir als 80, ve un apartat que anomena Caixa d’eines, en què parla de manera planera i senzilla de les eines que fa servir -i ens aconsella fer servir- per escriure una història amb cara i ulls, és a dir, una trama i uns personatges creïbles, i aquí sí que el podem escoltar, perquè d’això ha demostrat que en sap un munt. És un apartat curt que deixa pas a la secció més llarga del llibre, anomenada Escriure, en què fa un repàs dels seus començaments i escampa pistes útils per a qui vulgui ser escriptor: útils per al mercat americà, naturalment, és a dir, per un mercat gran en què la gent pot i vol guanyar diners escrivint i no ha de dependre de subvencions, premis i les almoines que en alguns països petits el poder sol donar als que saben legitimar-lo sense molestar. King parla sense embuts dels agents literaris, les editorials, els escriptors preferits i el que li agrada i no li agrada llegir. Al principi d’aquesta secció diu que, tot i que és impossible fer “d’un bon escriptor un escriptor genial, sí que és possible, amb molta dedicació, esforç i ajuda, fer d’un escriptor competent un bon escriptor”. I ho diu pensant en ell, no ho dubteu, que s’ha sabut situar en aquesta terra intermèdia on habiten una gran part de la literatura popular: una mica més amunt del best-seller groller i una mica més avall del que se sol anomenar -de vegades sense merèixer-ho- alta literatura: la terra on neixen els somnis més foscos i imaginatius.