Barcelona“El mortal que mai no ha tingut fills sempre superarà en felicitat aquell que n’ha criat”, proclama Medea a la tragèdia d’Eurípides. La sacerdotessa ha passat a la història de la literatura com la mare que va ser capaç de matar els seus dos fills: l’acte és l’impactant colofó contra el seu marit, Jàson, que s’acaba de casar amb la princesa de Corint i ha acceptat desterrar Medea. L’angoixa, el dolor i el desequilibri mental pesen tant o més que la voluntat de fer mal, en el clàssic grec.

Katixa Agirre (Vitòria, 1981) obre amb aquestes paraules d’Eurípides Les mares no, novel·la amb què ha aconseguit una gran repercussió al País Basc des que va aparèixer, a finals del 2018, a l’editorial Elkar. Uns mesos després, Tránsito la va presentar en castellà i va repetir la fita -quatre reimpressions en un any, acompanyades de nombroses entrevistes i ressenyes elogioses-, i ara és Amsterdam Llibres qui la llança en català, en una traducció impecable de Pau Joan Hernàndez, abans que aparegui en anglès, francès i neerlandès. “Ser o no ser mare és una pregunta que ens fem, encara ara, moltes dones -diu l’autora-. Aquesta novel·la, que és la segona que he escrit, la vaig començar després de l’experiència de la maternitat. A més de les vivències pròpies, vaig llegir assajos i novel·les i vaig participar en molts fòrums d’internet on s’explicaven experiències contradictòries”. Com més aprofundia en el tema, més clar tenia que el que no volia fer era “un diari de mocs i vòmits”. “La intenció era elevar aquesta quotidianitat trobant una història punyent -afegeix-. I va ser així que em va venir al cap que podia posar-hi un element de thriller”. Aquest element és la història de l’Alice Espanet. La mainadera de la casa, una jove au pair francesa, la troba al principi de la novel·la a la butaca del seu dormitori. Al damunt del llit hi ha “dos petits paquets”, els seus bessons, “tapats amb el nòrdic gairebé fins dalt i amb els ulls tancats”. Els bessons han estat ofegats a la banyera per la mare, que en un “to tranquil” diu a la noia: “Ara estan bé”.

Allunyar-se del morbo

Un cop escollit el ganxo inicial de la història, que també ha movitat creativament Víctor Català ( La infanticida, 1898), Toni Morrison ( Beloved, 1987) i Leïla Slimani (Una dolça cançó, 2016), Katixa Agirre es va voler “distanciar del morbo” explicant “la gran tensió entre escriptura i maternitat”. És per aquest motiu que va escollir una narradora en primera persona que, igual que ella, acaba de ser mare. En paral·lel al seguiment del cas de la infanticida, el lector descobreix les dificultats de l’autora per compaginar el dia a dia de la maternitat amb la seva vocació literària. La narradora de Les mares no explica com el seu marit, en Niclas, d’origen suec i, doncs, “ciutadà del país més feminista del món”, es posa “pàl·lid” quan li anuncia que, aprofitant els diners del premi Euskadi de literatura per la novel·la anterior, vol agafar-se una excedència de la feina “per escriure”. “A la feina no explica el motiu real de l’excedència -diu Agirre-. És una bona mare que s’agafa uns mesos per tenir cura del fill”.

Les mares no és una novel·la que posa damunt la taula diversos tabús socials, la majoria dels quals lligats indefectiblement a les dones. L’infanticidi no és l’únic. “El suïcidi és un dels grans tabús que tenim -assegura-. Al llibre el faig aparèixer a partir de la poeta Sylvia Plath. A ella no la va trastornar la maternitat. Si llegeixes els seus dietaris t’adones que va poder escriure un dels seus llibres més coneguts, Ariel, durant els mesos posteriors al naixement del segon fill”. Aquest últim rampell creatiu de Plath, que Agirre descriu com “èxtasi en la foscor”, acaba amb la descripció del seu suïcidi. “No valia la pena tirar endavant una mica més, encara que només fos per ells? -hi llegim, després de tenir notícia dels problemes de Plath amb el marit, el també poeta Ted Hughes-. La simple perspectiva de veure com la Frieda i en Nicholas es feien grans no era un incentiu suficient per continuar vivint? Encara que només fos fins que arribessin a l’adolescència?”. Després d’un punt i a part, escriu amb contundència: “Es veu que no”.

La narradora de la novel·la de Katixa Agirre segueix l’evolució del cas d’Alice Espanet a través de la premsa i més endavant assisteix al judici, del qual fa una crònica detallada. A través del personatge d’una de les millors amigues de la veu que ens explica Les mares no, la Léa, accedim a un altre tabú social, “el de la mare adúltera durant l’embaràs”. “També està molt mal vista. El sexe durant l’embaràs ja és considerat sospitós. Si és amb una altra persona, és terrible -afirma l’autora-. En temps dels romans, una dona embarassada podia anar al llit amb qui volia, perquè el llinatge estava assegurat”. En l’actualitat, però, “la castedat no es mesura per quanta nissaga es protegeix, sinó per quant de plaer se subjuga”.

Encara es mencionen dos tabús més: el de la mare que s’avorreix fent de mare -“a qui la maternitat no l’omple”, precisa l’autora, esmentant amb ironia el tòpic que s’acostuma a fer servir- i, finalment, el de la mare que espera fins que la filla faci 18 anys per poder desentendre’s de les obligacions i esfumar-se. És l’herència amb la qual carrega la narradora. “La protagonista ha de criar el fill sense una xarxa de protecció al voltant -diu Agirre-. Amb la mare no hi pot comptar, perquè és lluny, i amb el pare tampoc, perquè està enfonsat. Els pares d’en Niclas viuen a Suècia. A banda d’ells, no hi ha ningú més. Viuen en una ciutat, amb els veïns o amics no s’hi pot comptar com abans”.

Maldat o pèrdua de control?

Si la narradora de la novel·la fa mans i mànigues per continuar creant sense que l’economia familiar depengui només del marit, Alice Espanet, la infanticida, no s’ha de preocupar pels diners. La processó, però, va per dins: ella també ha sentit la pulsió artística, però durant l’organització d’una exposició en un celler del marit, empresari del vi, sent un comentari d’amagat que la convida a destruir tots els seus quadres. “La fatiga, l’avorriment i la por” són els tres sentiments que la narradora sent durant els primers mesos de vida del seu fill. En el cas de l’Alice, el malestar va molt més enllà. “El mal ho envaeix tot, fins i tot la culpa queda ofegada -diu la fiscal a la novel·la-. Poques vegades m’he trobat davant d’una inhumanitat d’aquest calibre. Perquè, a més, fixin-se, a la inhumanitat no la segueix res més que una absoluta indiferència”. La defensa, en canvi, al·lega “depressió, psicosi, al·lucinacions, paranoia, reaccions violentes inesperades [...], una absoluta falta de control sobre els seus actes”.

“La maternitat és un canvi molt gran en una vida -explica Katixa Agirre-. Se’t complica tot, per descomptat”. A més de les seqüeles físiques, de la depressió postpart i de l’adaptació, sovint traumàtica, a les noves circumstàncies, cal afegir-hi un element social. “Vivim en un país que té fòbia a les criatures -afirma-. La societat pensa que està molt bé que tinguem nens i nenes, sempre que ens els quedem a casa i que no molestin. Només cal veure, en aquest sentit, quin tractament han rebut les criatures durant la pandèmia. Ha estat indignant”.

L’infanticidi, un crim tan vell com la humanitat

• “És fàcil matar nens -llegim a Les mares no -. Mentre que l’avortament exigeix acció (sigui la trementina, sigui un penja-robes rovellat i sense esterilitzar que s’introdueix fins a l’úter), l’infanticidi només exigeix omissió. No l’abriguis, no l’alimentis, no el cuidis, abandona’l al bosc, tanca’l dins un armari, oblida que l’has deixat allà”. Agirre recorda com, al llarg dels segles, “el mètode més eficaç per controlar la natalitat ha estat l’infanticidi”. A Roma, qui volia adoptar un fill “sabia que podia anar a l’abocador”, perquè allà “sempre hi havia criatures acabades de néixer i, amb una mica de sort, en podrien trobar alguna que encara fos viva”.

• Fins al segle IV, l’infanticidi va ser una cosa corrent en el cas de no poder mantenir el nounat, de no voler-lo mantenir o de néixer nena. “Sortosament, avui dia només hi ha dos països que s’aferren al costum ancestral de desfer-se de la descendència femenina: la Xina i l’Índia -explica l’autora-. Malauradament, gairebé la meitat de la població mundial viu en aquests països”.

• L’assassinat de nens ha estat també “una de les maneres que les persones han trobat per complaure els déus”. Agirre cita els maies, els celtes i els cartaginesos com a pobles amb tendència a l’infanticidi com a ofrena a les divinitats. “També els reis més poderosos han dissenyat holocausts infantils com qui dissenya estratègies geopolítiques”, afegeix. Només cal recordar el faraó d’Egipte en temps de Moisès o el rei Herodes de Judea.

• “El paper de l’Església en aquest tema no deixa de ser paradoxal: amb una mà lluita contra la xacra de l’infanticidi i amb l’altra condemna ferotgement a la misèria perpètua qualsevol nen nascut fora del matrimoni”. Fins ben entrat el segle XVIII, els fills il·legítims no tenien “cap mena de dret, cap llei no els protegia, eren pròfugs, pàries, empestats, condemnats sempre a arrossegar el pecat que la seva mare els havia llegat”.

• A Espanya “l’infanticidi es va considerar un delicte diferent de l’homicidi des del 1822 fins al 1955”, diu. La llei deia: “La mare que, per amagar la seva deshonra, mati el fill acabat de néixer serà castigada amb la pena de presó menor”. Des de la reforma del Codi Penal el 1995, una mare que mata el seu nadó pot ser “perfectament condemnada per assassinat”.

• En literatura catalana, l’infanticidi més impactant es troba en un monòleg interior presentat als jocs Florals d’Olot el 1898 i que va generar un gran escàndol. Segons el jurat, l’obra necessitava modificacions “vertaderament imprescindibles” perquè atacava “la moral” i “el bon gust”. A partir del moment que es va descobrir que La infanticida era obra d’una dona, Caterina Albert, l’autora va passar a signar tots els seus llibres amb el pseudònim de Víctor Català.