BarcelonaCent cinquanta metres feia la cua de lectors que volien aconseguir aquest Sant Jordi la firma del dibuixant italià Michele Rech (Arezzo, 1983) a la llibreria Universal. Potser una part es pot atribuir a la colònia italiana de Barcelona, però ja no es pot parlar de Zerocalcare –el seu nom artístic– com un fenomen d'Itàlia, sinó global. I en bona part és per l'èxit que han tingut les sèries animades que ha creat per a Netflix: Strappare lungo i bordi [Talleu per la línia de punts] i Questo mondo non mi renderà cattivo [Aquest món no em farà mala persona]. Tanmateix, l'excusa de la visita a Barcelona era el seu nou còmic: Quan moris serà per a mi (Pol·len Edicions / Reservoir Books), que durant un viatge amb el seu pare a la casa familiar de les Dolomites explora les dificultats de la relació paternofilial. Un dels treballs més personals d'un autor que entrelliga amb naturalitat el compromís polític –és un referent dels moviments socials a Itàlia– i els conflictes de naturalesa íntima.

La seva obra aborda sovint els problemes de comunicació masculins, però en aquest còmic posa el focus en la relació entre pares i fills. Per què és tan difícil comunicar les emocions entre pares i fills?

— La nostra generació i les generacions anteriors hem crescut amb la idea que mostrar les emocions ens fa vulnerables. I això és inacceptable per a un home en la cultura italiana, i crec que també en la vostra. El model masculí que teníem era el d’una persona capaç de resoldre els problemes externs, però dels problemes interns no se’n parla mai perquè pertanyen a l’esfera femenina. I és un model que han interioritzat fins i tot les persones progressistes que no hi estan d’acord.

També explora la transmissió familiar d’aquests valors. De fet, en el còmic, el seu pare presumeix d’haver trencat la cadena de repressió emocional dels fills i, tanmateix, la incomunicació continua intacta.

— No sé si trencar aquest model és un canvi que es pot fer en una sola generació. El meu pare ha fet una part del viatge, però jo encara tinc molts problemes per parlar amb ell. Sí que he intentat canviar la manera de comunicar-me amb la resta de persones de la meva família. És molt difícil desmuntar una construcció tan vella i ancestral. Pensem que les noves generacions són millors, i en part és cert, però només per a algunes capes de la societat. En el gruix del meu país, a les perifèries i les províncies, els joves continuen tenint moltes dificultats per expressar les emocions.

¿I parlar de tots aquests temes a Quan moris serà per a mi ha canviat alguna cosa en la relació amb el seu pare?

— [Esclafeix a riure] No. El meu pare ha llegit el còmic, però no m’ha dit res. Sí que en va parlar amb la meva mare, de qui fa 35 anys que està divorciat, però li va dir que no havia entès res. I després de llegir-lo un parell de vegades més va dir que en el fons li havia agradat. Però només a la meva mare, eh? Amb mi no n’ha parlat mai, i jo no l'hi preguntaré pas, em faria vergonya.

Explorar tots aquests temes el porta a reflexionar en l’obra sobre el fet de no haver tingut fills. ¿La seva posició ha canviat després d’escriure el còmic?

— No, perquè jo no faig còmics per canviar el meu futur; són només una instantània del meu present. Però cal dir que des que el còmic va sortir a Itàlia, fa cosa d’un any, han canviat algunes coses: intento donar-li menys prioritat a la feina i també he adoptat un gos, que per a mi és gairebé com tenir un fill. Vaig a poc a poc. Als 70 anys potser m’hi poso [riu].

Per cert, com porten els seus pares que els retrati com a aus?

— Al principi no estaven gaire contents, però és que són molt semblants als personatges, així que ho han acabat acceptant. La meva mare té un caràcter molt fort, decidit i protector, com la gallina, i el meu pare és molt semblant al pare de Kung Fu Panda, una oca una mica maldestre.

Quan sent el dialecte del poble del seu pare recorda les crítiques que vostè mateix va rebre pel seu accent romà a les sèries de Netflix.

— Jo crec que el problema de comprensió està lligat al fet que a les sèries parlo molt ràpid, però no al romà. A Itàlia el romà l'entén tothom, no arriba ni a dialecte. Les polèmiques que va suscitar la meva manera de parlar eren instrumentals. Sempre dic que, si ets capaç de fer la compra tot sol, també entendràs la sèrie.

Durant el viatge a les Dolomites amb el seu pare descobreix que venen figuretes dels seus personatges fins i tot a les benzineres. Com conviu una persona anticapitalista com vostè amb la mercantilització tan brutal del seu treball?

— Malament [riu]. Per gestionar tot això, vaig decidir que no deixaria mai que l’aspecte comercial alterés el que jo creava. Mentre jo pugui tenir un discurs radical en els còmics o les sèries de Netflix, el que faci després el mercat no m’importa. A més, dono a causes socials tots els beneficis de les figuretes i també d’algunes coses de Netflix. El que no faria mai és autocensurar-me per poder accedir a tot aquest mercat. Dit això, començo a tenir els meus dubtes sobre si tot plegat val la pena.

No sé si coneix el cas de Bill Watterson, el creador de Calvin & Hobbes, que va exigir que no es fes cap producte derivat de la seva obra, tot i perdre milions.

— Sí, però ell té una visió quasi sagrada de l’art, mentre que jo soc un nerd que compra figuretes de les coses que m’agraden.

Què el va portar a voler explicar les seves històries en forma de sèries animades? Vostè era l’autor més venut a Itàlia, els diners no eren una necessitat.

— No, bàsicament va ser per obligar la gent a escoltar la música que jo vull en cada escena. És la veritable raó. És després que m’he adonat que el públic audiovisual és molt més gran que el dels còmics, i que així puc arribar a molta més gent. Però la manera de treballar és molt semblant. Amb Netflix he fet el mateix que amb els còmics: començar per una història íntima i personal amb la qual tothom pot identificar-se, i un cop que la gent s’aficiona als personatges, parlar de temes més conflictius, com el racisme als barris obrers.

¿A una persona compromesa amb l’autogestió, les lluites socials i l’anticapitalisme, treballar amb Netflix no va generar-li una contradicció?

— Tot em genera una contradicció en la meva vida. Començant pel fet que m’entrevistin en un diari on dues pàgines abans algú demana enviar uns amics meus a la presó, o la manera com bona part de la premsa ha tractat el tema de Gaza en els últims mesos. Però si vols fer aquesta feina has de decidir quins són els teus límits, i els meus són no fer res amb feixistes ni amb qui vol engarjolar amics meus, i tampoc fer actes electorals.

Hi ha un moment del còmic en què el seu pare li demana que li compri un vaixell “amb tots aquells diners de Netflix” i vostè li replica que els seus diners “són només per a metges o advocats”. ¿L’èxit econòmic no li ha canviat la vida?

— Els diners han permès arreglar algunes situacions familiars que eren una mica complicades, però continuem vivint en el mateix barri, jo m’he comprat un pis a Rebibbia [al nord de Roma], però les nostres vides són molt semblants: condueixo el mateix cotxe, porto la mateixa roba i no viatjo per turisme.

Tanmateix, imagino que no deu ser fàcil de gestionar portar tota la vida lluitant per una solució col·lectiva de progrés i, mentrestant, aconseguir un èxit econòmic brutal a títol individual a través de l'art.

— Tot això és per a mi una gran font de contradiccions. Intento que els meus còmics més polítics, com els que faig sobre el Kurdistan o una causa social, siguin el producte d’un treball col·lectiu, per pensar tots junts què volem explicar. I els beneficis són per a la causa social, esclar. També intento que puguin ser reproduïts de manera pirata perquè els moviments socials els puguin vendre ells mateixos i així recaptar fons. Però des d’un punt de vista més personal i existencial, no sé encara com resoldre la contradicció que sento quan estic amb els meus amics de 40 anys sense un ral i amb treballs molt precaris.

Vostè és de Roma. Quina opinió tenia del papa Francesc?

— [Arronsa les espatlles] És un papa. Reconec que ha fet algunes coses positives, fins i tot algunes de poc conegudes, com permetre als sensesostre dormir sota els porxos de Sant Pere. Els altres papes no ho van permetre mai. Dit això, per a mi no era un referent ni li tinc una estima particular.

Fa dos anys va compartir xerrada a Barcelona amb Fermin Muguruza, amb qui segur que comparteix més coses.

— Sí, coneixia la seva música des dels 14 anys. Vaig créixer amb Kortatu i Negu Gorriak, és un dels meus grans referents. I els seus amics a Roma són els meus amics. Així que quan em van proposar fer alguna cosa amb ell va ser com si a un director jove li proposes col·laborar amb Stanley Kubrick.

Imagini’s que explica la història de com un nen de Rebibbia enamorat de Senyors de l’Univers s’acaba convertint en l’autor italià més popular de la seva generació. Quina seria la primera escena d’aquesta història?

— Jo, als tres anys, amb la meva cosina Francesca, que em feia de cangur. Després de la primera tarda que vam passar junts, li vaig dir a la meva mare: “Mira, la Francesca és molt amable però jo he de dibuixar i no em puc passar la tarda entretenint-la”.

Quin és el seu millor record relacionat amb el dibuix?

— Un dia que firmava exemplars al meu barri es va presentar a la cua un personatge que mai hauria pensat que estigués interessat en els còmics, un dels paios amb més mala fama del barri amb qui abans no havia parlat mai. Que ell em demanés un dibuix va ser increïble i per a mi val més que qualsevol reconeixement econòmic, social o literari.

I un que li agradaria oblidar?

— Cada festival on vaig està travessat per moltes polèmiques. I jo, particularment, sento que se m'exigeix un nivell de puresa i integritat que no se li demana a ningú més. És una cosa que últimament se m’està fent difícil.