CRÍTICA
XAVI SERRA

Escenes d’una vida entre còmics

'La soledad del dibujante' d'Adrian Tomine. Sapristi. Trad. Raúl sastre 168 pàg. / 21.90 €

Escenes d’una vida de còmic Zoom

“Tomine presenta el retrat més honest i sincer que he llegit mai sobre una indústria amb la qual ja no puc suportar associar-me”. Aquesta cita d’Alan Moore sobre La soledad del dibujante (Sapristi, 2020) és segurament l’elogi de contraportada de l’any, gairebé un microconte sobre la turbulenta i paradoxal relació del guionista de Watchmen amb el món del còmic. I, tanmateix, resulta estranyament apropiat per a la nova novel·la gràfica d’Adrian Tomine, que passa revista a la seva carrera professional a través d’un seguit d’escenes tenyides d’incomoditat i vergonya, una col·lecció de ficades de pota, equívocs i humiliacions que encaixarien perfectament en un episodi de la sèrie Curb your enthusiasm de Larry David.

La soledad del dibujante proporciona al lector abundants situacions hilarants i cameos simpàtics de figures com Daniel Clowes, Frank Miller i Seth però l’obra va més enllà de l’humor autoparòdic per traçar, en paral·lel a les sessions de firmes desertes, entrevistes fallides o trobades incòmodes amb fans, una història sobre la relació de l’autor amb el món del còmic professional. Sempre irònic i despietat, Tomine exposa el xoc entre les seves ambicions i la realitat d’una indústria petita en la qual, paradoxalment, ell no ha parat d’escalar posicions fins a convertir-se en un dels seus autors de referència. I és des d’aquest punt que La soledad del dibujante reflexiona amb el cor a la mà sobre la importància que donem a l’èxit professional i el seu valor relatiu en comparació a experiències com l’amor i la paternitat.

A Tomine se’l coneix sobretot pel seu vessant com a cronista del malestar quotidià amb obres com Intrusos (Sapristi, 2016) i Rubia de verano (La Cúpula, 2005) i també per les magnífiques portades i il·lustracions que fa per al New Yorker, però el dibuixant té una línia de treball més humorística i autobiogràfica que abans de La soledad del dibujante només havíem pogut gaudir amb Escenas de un matrimonio inminente (Sinsentido, 2012), un deliciós minicòmic que inicialment va dibuixar com a regal per als convidats al seu casament. Aquests treballs, sempre en blanc i negre i de traç senzill, potser no tenen la sofisticació i complexitat de les altres facetes de l’autor, però sí una immediatesa refrescant que no menysté la profunditat. En aquest sentit, també és un encert vestir La soledad del dibujante amb una edició en quadern de fulla quadriculada: la modèstia del format incideix en la idea d’estar llegint la versió més pura i sincera de les impressions de l’autor.