El mes de juny del 2022, la nord-americana Rebecca Solnit (1961) no va poder venir a Barcelona, on havia de parlar al CCCB, i ens vam haver de conformar a veure-la i escoltar-la a través d’una gran pantalla. Tres anys després, aquest juny sí que va ser-hi en persona, en aquest cas per compartir amb nosaltres el seu darrer llibre publicat, Elogi del camí inesperat, que enllaça amb Esperança dins la foscor, on reflexionava sobre l’activisme i confirmava la seva contribució en l’assoliment de resultats, més enllà dels discursos –sovint interessats– que conviden a la inacció.

Elogi del camí inesperat reuneix, en tres parts, una vintena d’articles publicats els darrers anys en llocs com el New York Times, el Guardian i la London Review of Books. Com ja sabem, la mirada de Solnit sobre el que l’envolta passa per la seva preocupació pel canvi climàtic i per ser una fèrria partidària del decreixement, un terme encara no gaire ben entès. Igualment, per negar-se a acceptar l'inacceptable: “Considerar erròniament inevitable o etern allò destructiu que no és ni una cosa ni l’altra”.

En aquest recull de periodisme compromès, incideix novament en la utilitat de la lluita per un món millor i ens convida a comparar el present amb el passat per ser conscients dels avenços i que no ens enganyin amb falsos discursos sobre la inutilitat de les nostres accions. Parla d’adoptar una mirada llarga per veure com es donen els canvis i poder així fer constar fins a quin punt el darrer mig segle s’ha donat una transformació de les mentalitats. Qui podia pensar, per exemple, que el matrimoni entre les persones del mateix sexe seria possible? No, ja no som la mateixa societat que érem fa només mig segle i això és el resultat de la feina de molta gent, que ha lluitat per valors com la igualtat de gènere i el respecte a les minories.

Cartografiar els camins cap al canvi

Aquest llibre posa l’accent en les rutes per aconseguir arribar a un nou paradigma, que la desastrosa actualitat fa tan necessari con urgent. L’autora ha volgut “cartografiar els camins tortuosos que segueix el canvi, els camins apartats i les carreteres secundàries al llarg de les quals s’han construït moviments i han prosperat idees, quan no existeix un camí al davant”. Es refereix aquí a procediments indirectes, sovint més exitosos que els directes.

Afegeix reflexions tan lúcides com necessàries d’escoltar, com ara que no existeix cap simetria entre l’extrema esquerra i l’extrema dreta, perquè ara per ara l’amenaça és l’extrema dreta; que tot està connectat i que és precisament el rebuig a aquesta interconnexió (“la ideologia de l’aïllament”) el que fa que la dreta negui el canvi climàtic amb tanta ceguesa; o que “la deferència cap a la intolerància alimenta la intolerància”, per la qual cosa hem de ser completament bel·ligerants amb els intolerants. També pensa, parlant dels nefastos combustibles fòssils, que “el que impulsa les nostres màquines no canviarà fins que no canviem el que impulsa les nostres idees”.

Evidentment, rebutja la immobilitat, sigui per derrotisme o per excés d’optimisme: “Si vols creure que el futur ja està escrit, no cal que facis res”. I ens diu repetidament al llarg del llibre que som nosaltres els qui construïm el futur: “Si podem reconèixer que no sabem què passarà, que el futur encara no existeix però li donem forma en el present, llavors ens podrem motivar i participar en la creació d’aquest futur”. Què és el futur? Doncs el que està per fer. Com diu Rebecca Solnit: “El futur encara no està decidit, perquè l’estem decidint ara”.