Després de L’any del mico i d’Uns marrecs, Club Editor publica un nou llibre de Patti Smith: El pa dels àngels. Com els altres, aquest és un volum de memòries, però a diferència dels altres, aquest no està dedicat a cap període concret de la vida de l’autora, sinó que l’explica sencera. El títol és una referència als "gestos bondadosos no premeditats", però prové del salm 78, que parla de l’aliment que cau del cel i que sadolla els israelites. Al Salm, però, després d’atipar-se, veuen com Déu pren la vida de manera igualment atzarosa a tots els homes joves. Si no ho és, sembla una premonició.

El volum arrenca amb uns quants capítols dedicats a la infantesa de l’autora, que anticipen el personatge en què es convertirà de gran. És filla d’una família pobra, però tant la mare com el pare tenen inquietuds culturals i espirituals profundes: en una crisi espiritual, la mare s’emporta els fills a predicar com a Testimonis de Jehovà. Els canvis de residència, els jocs perillosos en un descampat brut que acaben amb un vidre clavat a la cella, les malalties constants (i greus) i alguna companya d’infantesa morta són l’ambient en què agafa forma la persona que després serà l’estrella de rock Patti Smith. Un panorama pobre, però bonic: una mica com una versió de Pippi Langstrump feta per Aki Kaurismäki.

La novel·la d’aventures que és la seva infantesa s’acaba de manera més o menys abrupta quan Smith comunica a la seva família que està embarassada, que no pot ocupar-se de la criatura i que deixarà la universitat per dedicar-se a ser artista.

La contracultura i el cànon

L’arribada a Nova York és fulgurant: després d’haver donat la seva filla en adopció, coneix Robert Mapplethorpe i s’endinsa en la bohèmia de la capital del segle XX. Smith, però, no aprofundeix en l’estada al Chelsea Hotel. Explica de manera més o menys precipitada la formació de la banda amb qui gravarà el primer disc. No explora gaire el pas de considerar-se escriptora a gravar un disc que va esdevenir un clàssic de la música moderna, però permet flairar la càrrega creativa que hi havia en aquell entorn: Mapplethorpe, The Velvet Underground, Sam Shepard, Allen Ginsberg, William Burroughs, són alguns dels companys de fatigues i mestres de Smith.

En l’episodi de la gravació de Horses explica una idea que és fonamental per situar la seva trajectòria: "Mentre el grup deixava a punt les cançons per a la gravació, vaig reflexionar sobre la nostra missió, pensant en el que, crus com érem, podíem oferir al nostre cànon cultural". És a dir, la contracultura del moment no neix com una esmena a la idea de cànon, sinó com una aportació. És així com lliga Horses amb Coltrane, Pollock o Ginsberg.

El moment més interessant del llibre, des del punt de vista literari, són els anys que viu amb el seu marit, Fred Smith, i els seus fills, allunyada del públic. Malauradament, li costa aprofundir en les experiències d’aquella època i cavalca massa ràpidament els anys que porten a la mort del marit. Una mort que, per cert, com vaticina el salm que dona nom al títol, és una més en uns anys en què la sida, sobretot, s’emporta molts companys de generació.

A partir d’aquí la narració continua de manera molt desigual, explicant el retorn als escenaris i a l’estudi de gravació, la mort dels pares, la descoberta de qui és el seu pare de debò, de sobte algun fragment més aviat lisèrgic. No sobten gens, en canvi, els viatges a França: visites al Père Lachaise i estades en una capella d’una finca del sud de França (aquestes coses no són mai a Clichy) propietat d’uns amics on haurà d’acabar d’escriure el llibre. Un clàssic en l’imaginari americà: Europa reduïda a una vinya del sud de França on es poden escriure llibres.

En definitiva, es tracta d’unes memòries incompletes (això no és cap defecte), a estones trepidants, que narrativament no acompanyen el personatge principal en la pausa i la reflexió i que, pel que fa al discurs cultural, parla més de la idolatria que sent per Rimbaud que no del propi paper en la cultura nord-americana i, per extensió, occidental. Però potser això ja seria demanar la lluna en un cove.