Rimbaud sempre serà Rimbaud -és a dir, un altre-. Qualsevol que, a divuit anys, haja llegit Une saison en enfer i després s’haja posat a escoltar Bob Dylan sap de quina textura està feta la modernitat dels qui ja podem anomenar el segle XX “el nostre primer segle”. Tot és allí: les contradiccions de la poesia que s’expressa en prosa, el vaticini des del XIX de la turbulència del segle XX, l’última innocència i la primera timidesa, el surrealisme i altres ismes que encara no tenen nom. És molt normal que Dylan anomenara Rimbaud la seua guitarra i també ho és que finalment li donaren el premi Nobel. La polèmica subsegüent entre aferrissats partidaris del guardó i radicals oponents és una altra de les escadusseres i irrellevants batalles dins gots d’aigua que ens solen regalar les xarxes socials. Si hi ha un autor del nostre temps que haja entès Rimbaud i haja posat en pràctica l’esperit dels seus escrits aquest és el vell Zimmerman: quin sentit tindria, si no, destrossar sistemàticament un repertori genial en els directes, desenes de cançons magistrals minuciosament matxucades i oferides en forma de polpa sangonosa donant orgullosament l’esquena a un públic idiotitzat que aplaudeix el suïcidi com hauria aplaudit el contraban d’armes del jove Arthur a les fronteres d’Abissínia.

Ah, la glòria, com de dura és amb els genis! Res més oportú que Jacobo Fitz-James Stuart Martínez de Irujo, comte de Siruela, ens oferisca ara una modèlica Obra completa bilingüe d’Arthur Rimbaud, meticulosament traduïda per Mauro Armiño. Des del Mas Pou de Vilaür (Alt Empordà), el comte ordeix les acurades edicions d’Atalanta. D’això abans se’n deia Gauche Divine, i no cal pensar què n’hauria opinat el mateix Rimbaud. Pel que sabem d’ell (i en aquest llibre ho tenim tot: poemes, proses, correspondència, esborranys i fins i tot anotacions dels quaderns escolars) era un pinxo de pronòstic reservat, un cul de mal seient disposat des de molt jove a deixar-se notar davant el món. Fins i tot en la fotografia de la primera comunió té la mirada ambigua de l’àngel malèfic, l’esclat desafiant del xaval que només ha fet creure que se l’ha pogut domar.

Una vida meteòrica i violenta

Una vida meteòrica i violenta És coneguda la seua relació amb Verlaine. Formaren una parella homosexual profundament violenta, com ha de ser l’amor autèntic. L’autor de Poemes saturnians va incloure el seu jove amant a l’antologia Els poetes maleïts, i això va encunyar una etiqueta imperible. Maleït? Quan apareix el volum, l’any 1884, Rimbaud ja fa una dècada que ha abandonat la literatura. Els seus únics interessos, llavors, eren la compra i venda de cafè, ivori, pells o armes. Era un peó del colonialisme francès a l’Àfrica, el continent que li oferia algunes de les coses sense les quals, probablement, no haguera pogut viure fins als 37 anys. En les seues paraules: “ La marche, le fardeau, le désert, l’ennui et la colère ” ( Une saison en enfer ), és a dir “la marxa, el farcell, el desert, el desfici i la còlera”.

L’any 1891, mentre gestionava una factoria comercial a Addis Abeba, el càncer fa que li hagen de tallar una cama, però la gangrena ja no es pot aturar. Mor el 10 de novembre. El seu pas per la vida havia sigut com el seu pas per la literatura: meteòric, virulent, apassionat, ambiciós i genial. Els seus versos són un just epitafi: “ Qu’est-ce pour nous, mon Coeur, que les nappes de sang / Et de braise, et mille meurtres, et les longs cris / de rage, sanglots de tout enfer renversant / Tout ordre… ” (“Què és per a nosaltres, Cor meu, les capes de sang / i de brasa, i mil assassinats, i els llargs crits / de ràbia, sanglots de tot infern trasbalsant / Tot ordre…”). Descanse en guerra.