Una obsessió amorosa enmig d'un país en guerra

Un assumpte personal és una novel·la curta que ofereix al lector una imatge intensa del que va ser, per a Beppe Fenoglio (Alba, 1922 - Torí, 1963), la resistència partisana: una època d’hipocresia i contradiccions, però també d’autèntica humanitat. Basant-se en la seva pròpia experiència com a partisà, Fenoglio també actualitza la narrativa de la guerra civil a les Langhe, al Piemont, un tema important en la literatura d’altres italians com Cesare Pavese i Italo Calvino.

La trama d’Un assumpte personal se situa el novembre de 1944, durant els últims mesos de la Segona Guerra Mundial i en el punt àlgid de la guerra civil entre partisans i feixistes. El protagonista és Milton, un jove partisà, graduat del programa de literatura anglesa de Badoglio. Quan visita la casa de Fulvia, la noia que estima, l’informen de la relació entre ella i Giorgio Clerici, amic i company d'armes de Milton. L’antiheroi de Fenoglio va darrere d’un dubte –la possible infidelitat de Fulvia– i aquest recel es desplega com un mal presagi que ho infecta tot: cada pas per la muntanya, cada trobada amb companys de la resistència, cada mirada a l’aire enrarit de guerra. Fenoglio retrata un cos jove i encegat, incapaç de desenganxar-se d’allò que en realitat és el seu vertader front de batalla: l’amor propi ferit.

Un home a la recerca de la veritat

La història dura quatre dies, al final dels quals Milton, a la recerca de la veritat, és sorprès per cinquanta soldats feixistes, dels quals fuig durant un temps interminable, només per morir, sense haver descobert res, a la vora d'un bosc que l'hauria salvat de les bales enemigues. Fenoglio, amb aquella seva manera de fer-se el desmenjat i alhora fulminar-te, converteix la lluita partisana en un escenari d'obsessions íntimes, d’amors que s’enquisten com una fiblada mal curada. I aquí és on esclata la força del llibre: en la tensió entre el soroll del món i el murmuri tossut del desig.

El narrador omniscient adopta el punt de vista dels personatges que descriu, en particular Milton. Destaca el tractament dels esdeveniments de la guerra italiana d'una manera paral·lela als fets narrats. És interessant observar com la trama i la història no són el mateix. Per explicar les vides dels personatges o per entendre millor la història, l'autor fa un ús extensiu de l'analepsi, tant en el diàleg com en la narrativa. L'objectiu del text, a més de descriure la tràgica situació dels partisans, és assenyalar com la vida, fins i tot quan està guiada pels sentiments més nobles, no sempre acaba amb un final feliç. La prosa vibra amb una mena de sequedat elèctrica. Res de floritures: tot és tallant, precipitat, com si les frases sabessin que no hi ha temps per perdre’s en parèntesis. Aquesta urgència sosté la novel·la com un batec accelerat que amenaça d’esclatar en qualsevol moment. A mesura que Milton corre darrere d’una veritat que potser no existeix, el lector pressent que aquesta cursa és menys moral que emocional, menys política que visceral.

Fenoglio fa una jugada brillant: transforma la guerra en un mirall deformant del cor humà. El conflicte bèl·lic no és només un context, sinó un amplificador. I en aquest amplificador, la gelosia esdevé crit, la por tremolor i l’amor una ferida que no s’acaba de tancar.