Conills del barret i altres prestidigitacions de Pol Estrada

L’autor d’aquest recull de contes, Pol Estrada (Castellcir, 1998) ha assimilat i digerit perfectament l’herència d’uns quants contistes catalans: des del lleuger deliri casolà de Francesc Trabal —de qui treu la cita que encapçala el llibre— fins a la ironia de Calders, la foscor de Monzó o la tendresa dissimulada de Sergi Pàmies, però sap esquivar amb moltíssima elegància la llosa que podria suposar ser-ne una vulgar imitació. Escriu amb fluïdesa i amb una llengua afinada històries d’un to entre malenconiós i enfadat que col·loquen el lector en la tessitura d’haver de decidir si val més riure a cor què vols o preocupar-se per la deriva que agafa el món.

Són divuit contes, de naturalesa i extensió diferents, però travessats tots per una sola longitud d’ona i per les mateixes ganes de jugar i divertir-se amb les paraules i les coses: l’autor tan aviat juga amb la forma i assaja maneres noves de dir el de sempre com fa gala d’una bona capacitat d’observació per poder ser crític amb costums i llocs comuns estesos en la societat d’avui. També són creïbles els diàlegs, i vius, tant com uns personatges que, encara que no tinguin nom, s’aixequen sobre el paper i interpel·len un lector que, com diu un conte on les anotacions aconsellen el narrador, “no és estúpid”. A vegades els relats tiren més cap a l’humor negre, com el conte on una professora universitària xerra davant d’una estesa d’alumnes morts, o cap a la ironia fosca que descriu els pactes d’amistat com un acord de submissió i domini, o fan notables giragonses formals, com en el conte protagonitzat per un president de la Generalitat avorridíssim que fa tombs pel Pati dels Tarongers mentre espera que es resolguin un seguit de qüestions de protocol: qualsevol tema és bo si l’aproximació és original i l’autor té una mirada pròpia, com n’és el cas.

A més, tots els contes estan ben pensats i executats, i saben com acabar, cosa que és fonamental en aquest gènere, com explicava Ricardo Piglia: el conte és un relat que amaga un relat secret, i és aquesta història secreta la que en marca la forma. La meva versió sobre el cas del nan i la polèmica que ha generat, una història on es dibuixa molt bé l’atmosfera allargassada típica d’una tarda entre amics a la llera de l’Onyar, acaba d’un cop sec quan es revela que, per culpa d’unes substàncies estupefaents, els nois han confós realitat i deliri, i això els ha dut a cometre un acte no del tot lícit. Aquesta revelació de la clau interpretativa del relat al final és la que li dona la raó de ser. Els arbres no s’ho mereixen és un debut brillant i prometedor, atrevit i hàbil, i no és fàcil fer servir aquests adjectius amb convenciment: sembla que Pol Estrada sí que s’ho mereix.