Prudenci Bertrana, gran cronista de la Barcelona d'abans de la guerra

A Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 - Barcelona, 1941) el tenim fossilitzat en un bust de bronze damunt d’un pedestal de pedra a Girona. Al Museu d’Art de la ciutat hi agonitzen en penombra un parell de quadres seus. Cada any l’home manté els honors d’un premi literari els guanyadors del qual rarament l’honoren. A Tordera, un parc porta el seu nom i també custodia la biblioteca de Riudarenes. Tot això està molt bé, però, fet i fet, a Bertrana no se’l llegeix gaire, i se’n parla ben poc, tot i ser un clàssic indefugible, i una de les figures més rellevants del rebost literari català. Potser oblidem amb massa facilitat que és l’autor d’obres com Josafat (1906), Proses bàrbares (1911), Jo! Memòries d’un metge filòsof (1925) i la trilogia de caire autobiogràfic Entre la terra i els núvols, formada per L’hereu (1931), El vagabund (1933) i L’impenitent (1948), entre d’altres.

Però Bertrana és més, molt més. Cal tenir en compte el seu teatre esplèndidament ben escrit, com Les ales d’Ernestina o El comiat de Teresa; el seu doll d’articles extraordinaris a la premsa, les crítiques teatrals, les conferències, els discursos, les col·laboracions a la ràdio i la correspondència, tot plegat diguem que per veure la llum encara, a excepció d’una magnífica selecció d’articles, Barcelona, que acaba de publicar de forma superba l’editorial Cap de Brot a cura de Judit Pujol Prat, especialista en l’obra periodística de Bertrana i que ha fet la selecció i una introducció ben feliç.

Barcelona és un títol escaient per a aquest recull d’articles, pel fet que l’escriptor va viure a la Ciutat Comtal gairebé trenta anys. Lloc, malgrat ell mateix, on va exercir bona part de la seva carrera literària i va esdevenir un prolífic cronista urbà, un cronista de primera. Les seves valuoses columnes descriuen la Barcelona que va del 1912 fins al 1936. Cal recordar que Bertrana era un autor respectat i llegit, per això les seves cròniques apareixen en les principals capçaleres: L’Esquella de la Torratxa, El Poble Català (Ideari barbre), La Publicitat (Ideari bàrbar), La Veu de Catalunya (Impromptu), La Piula, Festa, El Xerraire, etc.

Un escriptor que es fixa en tot

Les impressions de Bertrana són les d’un gironí amb cor de selvatà que es veu empès a viure a la gran ciutat, i això fa que la seva sigui una mirada absolutament subjectiva, diferent, fet que possibilita una descripció lúcida i de vegades irònica o satírica, però freqüentment crítica, cosa que l’home, pel seu caràcter, no podia evitar. Bertrana copsa, de forma intrínseca, els canvis físics i arquitectònics, socials, culturals i polítics de Barcelona al llarg d’aquests anys. En les seves passejades antològiques l’escriptor es fixa en tot, per superflu que pugui semblar. Li és igual un pardal com la ciutat espatllada i avorrida, la tristesa de Nadal pels adolorits com els estralls que fa el tifus. Es fixa en la pols, els prosistes que no escriuen i en les rates que campen lliures. De vegades en un vedell mort, d’altres en el Tibidabo o en un ramat de xais que passa pel passeig de Gràcia. I en la sopa d’all també, en l’Arc de Triomf i en els burgesos, en l’enyor de les bèsties tètriques, en la boira, en l’anarquia arquitectònica o en els fòtils que l’home civilitzat necessita... Cal dir que aquestes impressions contenen el traç formidable de Bertrana. O sigui, un lèxic ric i esponerós, però no pas amable, amb girs populars molt autèntics que fan peça a la seva gran habilitat descriptiva.

Tot i que a Bertrana li costava escriure, maneja una llengua admirable, física, corpòria, plena de color i textures. És un gust llegir-lo. No malbarata humor ni reflexió; i té, a més, la ironia fina del desencantat i l’enyorança del bosquetà. M’agrada especialment perquè és una literatura que no demana permís ni consola, més aviat incomoda i és intensa. En definitiva, Barcelona és Bertrana miniaturitzat en petites joies personals i expressives, que són, a més a més, una mostra àmplia i natural de les seves inquietuds i preocupacions socials, del seu esperit republicà i democràtic, i d’un amor subsistent per la llengua i la identitat catalana, connaturals.