Més que una història que es desplega, evoluciona i es va fent a mesura que s’hi succeeixen els fets i s’hi acumulen les situacions i l’argument avança, Qui salva una vida, de Núria Cadenes, és com un retaule a les fosques que a poc a poc es va il·luminant per plafons no consecutius. La tria estructural que ha fet l’autora –capítols curts, cronologia desordenada i tendència a l’expressió sintètica i el·líptica– dona a l’obra un aire més de trencaclosques complicat i esquiu que de relat o contarella fàcilment comprensibles.

Tenint en compte que els materials argumentals, humans, sociopolítics i històrics amb què està feta la novel·la són molt habituals d’un cert tipus de narrativa amb ànsies comercials –Guerra Civil Espanyola, intrigues familiars amb un toc fulletonesc, Segona Guerra Mundial, nazis, passos de frontera, un heroi improbable–, no és descartable que Cadenes hagi optat per aquesta solució formal per allunyar-se explícitament de les fórmules més tòpicament best-selleristes. Si l’escriptor d'aquesta mena de llibres procura assegurar-se cada cert temps que els lectors no es perden i el segueixen, a Cadenes no li fa res, i fins i tot a estones ho busca, que el lector se senti desubicat, desconcertat, desorientat. Això no impedeix que també ens doni agafadors, que inclogui frases purament informatives que reubiquen i orienten, però un dels objectius de l’autora és recrear o evocar, estructuralment, la confusió, la incertesa i la trencadissa de l’època que retrata. Ho aconsegueix.

Jugar-se la vida

El protagonista de Qui salva una vida, l’heroi improbable que ocupa el centre del retaule, és mossèn Joan, un home d’aparença insignificant –“baixet”, discret, “ulls entelats”– que, darrere la seva façana d’humil capellà de poble, hi amaga un religiós amb una formació teològica de categoria europea, cosa que resulta molt incòmoda per als seus superiors en la jerarquia nacionalcatòlica franquista. Més definidor encara que la seva formació, és el seu tremp ètic: és un campió de la bondat. La frase de la Mixnà d’on Cadenes agafa el títol del seu llibre –“qui salva una vida, salva el món sencer”– ja estableix les coordenades ètiques per on es mou mossèn Joan, que es juga la vida per salvar una multitud de mons sencers.

Al voltant de mossèn Joan i de la seva parròquia s’articula una xarxa d’evasió, formada per homes i dones de personalitats, històries de vida i ideologies diverses (hi ha religiosos, però també comunistes i anarquistes). Aquesta xarxa ajuda, des de la Cerdanya, a passar la frontera a tota mena de fugitius del feixisme. Són anys –el primer lustre de la dècada dels 40 del segle XX– en què la Cerdanya fa frontera entre dos focs: l’Espanya franquista i la França ocupada pels nazis, via esvàstica o via Vichy. El risc, per tant, era enorme, i la novel·la no amaga la seva condició d’homenatge commovedor: el que s’hi conta, tal com explica l’autora a la nota final, està basat en personatges i fets reals.

Una de les principals virtuts de la novel·la és la capacitat de Cadenes per mostrar la figura de mossèn Joan en tota la seva complexitat: sense clarobscurs ètico-morals, perquè no en tenia, però també sense exhibir-lo sota cap mena de llum hagiogràfica. Quan es conten històries com aquesta hi ha el perill de presentar la solidaritat i la bondat com virtuts toves i cursis. Cadenes és conscient que, en temps de crueltat i d’injustícia, la rectitud, la bondat i la solidaritat requereixen una força inflexible i una duresa descomunal.