Des que, el 2018, Antonio Scurati va publicar a Itàlia el primer volum sobre l'ascens i la caiguda de Mussolini, El hijo del siglo (Alfaguara, 2020), milions de lectors europeus i de la resta del món han esperat amb deler l’aparició del següent. No només per tornar a un període crucial de la història, sinó també per entendre el moment polític actual. Per això, al costat de la pura fruïció literària, és impossible no llegir aquest gran fresc de la primera meitat del segle XX amb un nus a la panxa. Perquè només cal llegir o escoltar les notícies en qualsevol format per veure multitud de paral·lelismes i sentir-se del tot alarmat.

Sobretot perquè un cop Scurati ja ens ha explicat la gènesi del feixisme i l'ús polític que feia de la violència per assolir el poder, el que arriba en aquest La hora del destino (Alfaguara, 2025) és la catàstrofe absoluta en què va acabar aquell mortífer experiment social. A les seves pàgines assistim atònits al macabre espectacle de dos personatges, el mateix Mussolini i Adolf Hitler, conduint els seus propis pobles, i molts altres, però això no els importa, a l’escorxador. Perquè aquest és el final de la història del feixisme: la destrucció física i moral dels mateixos pobles que, en un grau o un altre, els van donar suport.

El deliri mussolinià de tornar Itàlia als temps de l’Imperi Romà i de convertir els italians en una raça de guerrers topa amb una realitat que, de vegades, adopta un caràcter còmic. Mussolini entra a la guerra al costat de Hitler amb l’esperança de repartir-se el botí i envia els seus soldats al front sense armes ni preparació adequades, amb una visió d’oportunisme polític i obviant els aspectes purament militars. Les derrotes són espectaculars, però ell no n'assumeix cap responsabilitat. Llegit amb ulls italians, i veient el seu menyspreu per les vides humanes, el llibre hauria de comportar un consens antifeixista absolut. Però avui a Itàlia governa una admiradora del feixisme. És possible que no hàgim après la lliçó?

Les reunions Mussolini-Hitler

Dit això, l’exercici d’immersió històrica que aconsegueix Scurati és excepcional. El lector gairebé pot sentir les punxades abdominals que patia el dictador italià i pot fer-se una idea bastant exacta del que havia de ser una trobada amb Hitler. Mussolini odia els alemanys i considera Hitler un boig, però és incapaç de plantar-li cara. El seu retrat final, el del dictador acabat, al qual abandonen fins i tot els més íntims, oscil·la entre el ridícul i l’estupefacció, la mateixa que experimenta un col·laborador seu quan sent que "el Duce parla del seu poble com d’un ramat d’ovelles espantades, carn d’escorxador, una colla de covards [...] El pare de la pàtria parla del seu poble amb el menyspreu que Hitler i els alemanys solen reservar-nos". Scurati relata la reunió en què els jerarques feixistes, per salvar-se ells personalment, pretenen sacrificar el seu líder. "L'antiga fascinació pel poder absolut dura, en definitiva, uns instants a penes. A aquestes altures s’ha evaporat, el rei està nu, està nu i sagna".

El final del feixisme no és només un espectacle tràgic sinó també patètic. Scurati revela la naturalesa traïdora i covarda dels seus líders. Exactament igual que passarà poc després amb els nazis.