ENTREVISTA
Llegim 19/11/2021

Antonio Scurati: "Mussolini seria avui el número 1 de Twitter"

7 min
Entrevista a l'escriptor italià, Antonio Scurati, que ha publicat dos volums sobre la vida de Mussolini

BarcelonaAntonio Scurati (Nàpols, 1969) ha trobat en la vida de Mussolini el material perfecte per construir una obra mestra. Tant a M, el hijo del siglo com a la seva continuació M, el hombre de la providencia (Alfaguara), Scurati ens planteja un viatge no només a una època determinada, sinó a l'interior d'una de les ments que més van influir en el segle XX.

Com a periodista polític li puc dir que amb els seus llibres he entès molt millor el feixisme que amb tots els llibres d’història que havia llegit. Aquesta és també una de les funcions de la literatura?

Absolutament, sí. Jo crec en la literatura com una forma de coneixement. Un coneixement altíssim, específic, que no entra en competició amb el coneixement històric. Aquests llibres no haurien estat possibles sense la col·laboració dels historiadors. Però hi ha una mena de veritat literària o artística, que és un altra manera de saber. Jo vull saber on soc jo dins d’aquest marc, dins del corrent històric. I la literatura té això d’específic: interpel·la a cada ésser humà.

Doncs ha aconseguit que els lectors pensem que vostè té una màquina del temps a casa seva.

— La meva màquina del temps és la de qualsevol escriptor: una gran biblioteca plena de llibres.

Immergint-se en aquesta època ha descobert coses que no sabia?

— Segurament. Pensi que no és un llibre només sobre Mussolini i el feixisme, sinó sobre el poder. Crec que he descobert coses, juntament amb els lectors, sobre la forma específica del poder feixista. Què fa que la gent es plegui a l’autoritarisme?

I sobre Mussolini en concret?

— Jo coneixia el Mussolini convencional, i he descobert que era un home buit, sense idees, sense un sistema ideològic, sense principis morals, no tenia lleialtat, enganyava tothom. 

Però alhora tenia un gran instint polític...

— Només tenia l’instint. Ell ho diu: “Jo soc un animal”. Però aquesta no és una característica personal de Mussolini, sinó d’una tipologia de líder, el populista, que és inventada per ell. Mussolini és l’inventor del populisme. Ell practicava el que jo anomeno la supremacia tàctica del buit. Això és típic del populisme. No hi ha principis ni idees, és un recipient buit que s’omple dels humors de la gent, gairebé sempre dels mals humors. Ell els fa seus i els alimenta.

Per què la gent té propensió a buscar un líder fort?

— Aquesta és una de les claus del populisme, la promesa de la simplificació. La gent no suporta la complexitat de la modernitat, que és el que intenta resoldre la democràcia mitjançant la negociació i petits passos. I arriba el líder que promet simplificar-ho tot, que diu: això no és tan complicat. Dona un enemic a la gent. A l'època de Mussolini eren els socialistes, ara són els immigrants. Primer alimenta la por i després diu: no heu de tenir por. Es basa en aquest sentiment reactiu. Jo seré al teu costat. I si sacrifiques les llibertats democràtiques, jo a canvi et donaré seguretat.

Mussolini comença com a periodista.

— Sí, i fa una revolució del llenguatge periodístic per fer-lo més eficaç. El feixisme veu l'eficàcia propagandística del cinema, però comença amb la paraula. Quan ell arriba a l'Avanti, el diari socialista, els textos eren rebuscats, amb moltes subordinades. Quan Mussolini arriba diu: subjecte, verb, predicat. I sempre en primera persona: jo prometo, jo veig, jo, jo... No té cap preocupació sobre si hi ha relació entre les paraules i la realitat. Si cal dir el contrari que ahir, ho fa. Avui seria el número 1 de Twitter.

Inventa les fake news?

— El periodista sempre viurà dins seu. Quan decideix no entrar en guerra no parla de neutralitat, que és una paraula que no li agrada, i s'inventa la no bel·ligerància. És el mateix que fa ara l'extrema dreta.

Una cosa que vostè retrata molt bé és l’ús polític de la violència i el seu efecte psicològic sobre la població.

— Certament la violència és un element originari del feixisme, és essencial, decisiu. No es pot pensar el feixisme sense la violència. El feixisme és igual a violència. Però cal mirar al fons d’aquest abisme. La violència feixista no va ser eficaç només per les seves conseqüències físiques directes, colpejar els socialistes, matar els adversaris polítics, etcètera, sinó perquè es converteix en un objecte de desig polític. Milions de persones que no eren violentes van començar a practicar la violència perquè es veu com un instrument per solucionar els problemes complexos que la democràcia no semblava capaç de resoldre. És una via de simplificació brutal de la complexitat de la vida moderna.

Mussolini també representa la virilitat, una forma molt masculina d'exercir el poder.

— L'aspecte sexual és al centre del mite de Mussolini, de la propaganda feixista. Tot i que havia de projectar una imatge de bon pare de família, ell és el primer que posa al centre de l'escena política el propi cos i les seves propietats eròtiques. La comunicació que va de Mussolini al seu electorat passa del cos del líder al cos electoral. No és un procés racional que passa per una elaboració intel·lectual, és una vibració física. Quan veus el masclisme de Trump, parteix d'una supremacia del cos. És una lliçó, i no cal que sigui un cos bonic, sinó que transmeti que et pots sentir a gust amb el teu cos tinguis el que tinguis. Beu de la pròpia dimensió corpòria, no té a veure amb problemes morals. És com quan Berlusconi diu: "Què és el que tothom vol fer? Menjar, beure i follar". Doncs endavant.

Però més enllà dels encerts tàctics de Mussolini hi ha molts còmplices del seu ascens: hi ha molt poques veus que s’hi enfrontin. No hi ha una resposta col·lectiva.

— Certament, i totes les respostes acaben sent equivocades o contraproduents. Els socialistes, tal com explico al primer volum, tenen una enorme responsabilitat perquè es dediquen a anunciar la seva promesa revolucionària, espantant els burgesos, però sempre l’acaben ajornant. I Mussolini, que ve del socialisme, els coneix i per això diu: aquests no faran mai la revolució. Perquè la revolució socialista també hauria d’haver sigut violenta, i per tant ell diu: nosaltres recollirem els fruits d'aquest clima. Perquè en un context de violència sempre guanyen els professionals de la violència, i aquests són els feixistes, que eren exsoldats acostumats a matar. Els liberals també hi tenen responsabilitat perquè van creure que podrien domesticar el feixisme, i els industrials, que al principi el menyspreen i després tracten de negociar-hi, igual que l’Església. El feixisme és una forma de poder totalitari, tot i que democràtic en un principi, i per això no pot arribar al poder sense la complicitat o la passivitat de la resta. 

I des de fora també. Em va sorprendre veure les lloances de Churchill a Mussolini.

— Caldria veure què hi havia de veritablement democràtic en Churchill. Ell va ser un home de l'Imperi.

Però hi ha com una fascinació internacional pel feixisme...

— El feixisme és una invenció italiana, una de les últimes grans invencions italianes. I es va difondre per tot el món, no sols en els règims totalitaris, coneixem l'admiració que Hitler tenia per Mussolini, la que li tenien a l'Amèrica Llatina o a l'Espanya franquista. Però Mussolini causa fascinació perquè semblava l'alternativa al bolxevisme. I la seva figura de líder populista i sobiranista ha retornat en els darrers decennis. Pensem en Trump, però també en Orbán, Bolsonaro, Marine Le Pen, Vox... Un dels motius de l'èxit d'aquest llibre que té edicions en 45 països és que molts el fan servir com un mapa per orientar-se. A Itàlia l'han llegit gairebé tots els polítics, començant per Draghi.

I com es combat el feixisme? Sembla que no és una qüestió d'augmentar el nivell cultural de la gent.

— La primera cosa que cal entendre, la primera regla de l'antifeixisme és: al feixisme se'l combat. Sembla que ho hem oblidat. No és tan obvi que la democràcia pot subsistir. Primer la lluita. La democràcia és la lluita per la democràcia.

Quin ha sigut l'impacte del llibre a Itàlia?

— Ha sigut enorme. No només he venut mig milió d'exemplars sinó que probablement l'han llegit un milió d'italians, cosa que és una enormitat. I és un llibre comprometedor, no és una novel·leta. Ha estat objecte d'un debat públic.

Quin era el seu temor a l'hora d'abordar una figura com la de Mussolini?

— He intentat narrar-lo fora dels estereotips. A Mussolini se'l demonitzava com l'encarnació del mal, cosa que no era així, perquè Mussolini era un home del seu temps que havia entès una cosa fonamental: com havia de ser la política a l'era de les masses. No en va ell va començar com a periodista. L'altre error a evitar era presentar-lo com un personatge còmic. Jo no faig judicis ideològics o polítics, soc fidel a la realitat històrica i no hi ha un sol element d'invenció. Sent jo un antifeixista convençut sé que el lector, al final de la lectura, surt reforçat en les conviccions democràtiques.

Benito Mussolini.

Per què hi ha tanta literatura sobre Hitler i els nazis i tan poca sobre Mussolini?

— És sorprenent el lloc que el nazisme ocupa en l'imaginari global contemporani. Entres a Netflix i hi ha desenes de pel·lícules sobre els nazis. Però el nazisme és una derivació del feixisme, Hitler reconeix sempre el seu deute amb Mussolini.

Però per què les democràcies occidentals van deixar créixer el nazisme si ja s'havia vist abans el que passava a Itàlia?

— És desconcertant. En el tercer volum tracto l'arribada de la Segona Guerra Mundial i veus quantes vegades les democràcies tenen la il·lusió de poder controlar la bogeria del nazisme. Aquest és un dels misteris laics de l'existència de la condició humana.

Salutació nazi l'any 1934 a Berlín, Alemanya.

La figura de Matteotti està prou reconeguda a Itàlia?

— A Itàlia sí. Ha tingut la consideració de sant laic de l'antifeixisme. Avui comença a ser reivindicat com el creador del fonament de la nostra república, que és l'antifeixisme. És un dels motius d'interès que hi ha a l'origen del llibre: de quina manera la república italiana i també la Unió Europea es creen a partir de l'antifeixisme, com ha estat un mite constitutiu, sagrat, necessari. I sense aquest fonament el projecte s'enfonsa. I això és possible explicar-ho avui en una obra que posa el feixisme al centre. Jo crec que he contribuït a crear un nou fonament, que és democràtic, i que no és polític ni ideològic, a través d'una narrativa literària.

Quants volums tindrà l'obra?

— Originàriament havia plantejat tres volums, després vaig pensar a fer-ne quatre per explicar tota la història de la Resistència. I ara crec que seran cinc, més breus, això sí.

Quin és el mètode literari que ha fet servir per construir aquest gran mosaic?

— En l'origen hi ha la voluntat de fer una novel·la documental, que és el que domina. Hi ha un gest per part de l'escriptor que diu: jo soc un humil transcriptor, em poso al servei dels documents. I intento fer-los parlar, et deixes envair per ells. I això em porta a l'expressió més alta de potència literària.

stats