BarcelonaSeth ja era un dels autors de còmic més reputats i la compleció de 'Ventiladores Clyde' (Salamandra) després de 20 anys de barallar-s'hi l'ha acabat de consolidar com un dels titans d'aquest art. Nascut a Ontario (Canadà) el 1962, la seva és una d'aquelles presències impossibles de passar per alt: barret, americana ocre, corbata, mitjons a joc... Una estampa més pròpia de mitjans de segle passat –no desentonaria deambulant per 'Mad men'–, coherent amb una narrativa que també poua en l'estètica (i l'ètica) de la postguerra americana. Manté la revista 'Palookaville', on va publicant històries independents o que després formen part de llibres. Entre les seves obres hi ha la falsa autobiografia 'La vida es buena si no te rindes' (Salamandra) o 'Georges Sprott' (Reservoir Books).

¿Com es domina un còmic que et costa vint anys enllestir?

Sabia tot el que volia explicar i les escenes que el compondrien. Però no vaig comptar que la meva tècnica evolucionaria, així que va anar canviant la manera d'explicar la història. Sabia, per exemple, que el final del llibre seria una llarga visió mística. Però, en els vint anys que van passar, les meves sensacions sobre què significava aquella visió es van modificar. El tema el tenia clar, però no va ser fins al final que vaig entendre del tot per què volia escriure sobre això. Un procés així fa que t'acabis coneixent molt a tu mateix.

Hi ha qui diu que no canviem mai, en realitat.

La manera de pensar no canvia, és cert. Jo mantinc un diari. No és un diari en el sentit literal del terme, però el vaig omplint de tant en tant. A vegades rescato un volum antic i veig que són coses sobre les quals estic escrivint avui dia. Realment, res no canvia: són sempre els mateixos pensaments. Els poso per escrit creient que són originals, però potser ja els vaig pensar quatre anys abans i, senzillament, me n'havia oblidat. Just per això crec que la història segueix sent interessant al cap de vint anys: no ha canviat res, però al mateix temps he pogut aprofundir al màxim en la mateixa idea.

¿Algun cop s'ha deixat sorprendre per l'evolució dels seus propis personatges?

Sí, i tant. Sabia, per exemple, que l'Abraham parlaria en un dels capítols sobre la seva relació frustrada amb una dona. Cosa que, no cal dir-ho, està basada fins a cert punt en experiències que he tingut jo mateix. En canvi, el que no sabia aleshores és que el remordiment tindria tant de pes. I això passa perquè aquest és un sentiment més d'adult que de jove. És evident que amb 25 anys vaig començar a tenir les primeres decepcions amb mi mateix, però aquesta és una emoció que s'aprofundeix amb el temps. Per tant, quan vaig escriure la seqüència en què torna a trobar la dona amb qui havia tingut un afer, tenia molta més ressonància que quan la vaig imaginar per primer cop. Passa el mateix amb la tecnologia. Vaig posar-m'hi l'any 1997, quan no es preveia tot el canvi que havia de venir, i que escombraria tota una cultura. La gent que llegeix ara aquesta història sobre rudimentaris ventiladors no pot evitar pensar en la revolució tecnològica que ha acabat arribant.

Els dos protagonistes són diametralment oposats. En Simon és tancat i meditatiu. L'Abraham és baladrer i expansiu. Però coincideixen en una cosa important: tots dos acaben en una solitud profunda. ¿És la seva manera de dir que aquest és el destí últim de qualsevol persona?

No vull sonar negatiu, però és veritat: penso que morim sols, per molt que alguns esperem acabar morint en un llit envoltats de la gent que ens estima. Travessar la vida és una experiència molt solitària. Som criatures individuals que vivim dins de nosaltres mateixos. L'única manera de comunicar-nos és a partir d'abstraccions. Els sentits, el llenguatge... tot és una abstracció. La idea d'escriure coses que d'altres llegiran i aleshores entendran què et passa pel cap... és un procés estrany, no troba?

Estrany però essencial.

Exacte. Ells dos coincideixen en una altra cosa, de fet: rumien sobre si deixaran alguna cosa de llegat. Qui hauran estat?, es pregunten. No em refereixo a un llegat artístic, sinó al registre d'una empremta humana. El contacte amb els altres és una gran cosa per als dos personatges, però tots dos fracassen quan l'aconsegueixen. Són preocupacions que tinc jo mateix, esclar. Per això vaig empescar-me dos personatges que en el fons representaven les dues cares de mi mateix. La majoria de la gent els té tots dos a dins. Jo mateix soc una persona raonablement oberta, però al mateix temps passo moltes estones sol. Era fàcil partir d'aquestes dues identitats, fer que s'enfrontessin als desafiaments de la vida de manera diferent, però que acabessin al mateix lloc.

Els protagonistes sembla que deixen més empremta en els llocs que han habitat que en les persones que han conegut.

Com més escrius, més veus com connecten coses d'un llibre a un altre i entens que aquests són els temes que et vertebren com a artista. I sí, una de les idees presents és que els espais poden contenir la resplendor de qui els va poblar: com un fantasma. És una imatge que em persegueix i impregna tot el que escric.

Si pogués escollir un lloc per deixar una ressonància vostè mateix, quin triaria?

Probablement seria casa meva, allà on visc. Sento que és com una història de fantasmes, carregada psíquicament amb la meva identitat.

Com la descriuria?

És un petit món on hi passo molt de temps. He estat treballant-hi durant deu anys, alterant-la lentament, fins a convertir-la en el meu espai ideal. Si hi entrés, li semblaria d'entrada una casa a l'antiga. Però no pas com un museu. No volia que semblés d'una etapa concreta, i per això està plena d'objectes, de moltes etapes diferents. La cuina és dels anys 30, però els electrodomèstics són dels 50 i la sala d'estar és una amalgama de diferents moments. Hi ha moltes coses fetes per mi. Quan era jove no m'agradava la idea de penjar el meu art a les parets. I, de fet, no ho faig. Però sí que he dissenyat molts dels mobles, armaris, vidres tintats... És quasi com s'intentés transformar l'espai en la meva identitat.

La identitat, però, és dinàmica. O com a mínim la seva exteriorització. Recordo haver llegit que, quan tenia uns 20 anys, va abraçar la cultura punk i la seva estrident manera de vestir. Avui em rep en impecable americana de tres botons, corbata i barret.

Quan era un adolescent no pensava en aquesta etapa del segle XX. El que passa és que jo vivia amb dos pares que ja eren grans. La meva mare em va tenir amb 43 anys i el meu pare ja superava els 50. Tenia germans i germanes, però ja havien marxat del niu, de manera que jo tenia un model de convivència una mica peculiar i tibant amb aquella gent gran. Una gent gran, a més, que no s'agradaven l'un a l'altre. I que no tenien amics, així que ningú venia a casa nostra, ni nosaltres anàvem a casa de ningú. Era un ambient molt tancat i tots dos –cadascú per la seva banda– parlaven molt del seu passat: dels anys 30 als anys 60.

Es va rebel·lar contra allò?

Sí. Quan tenia 20 anys no havia comprès gaire les implicacions de tot plegat. Vivia en un poblet, anava a escola i... bé, aquells eren els meus pares. Quan vaig arribar a la gran ciutat, em vaig reinventar. Els pobles són molt uniformitzadors. Tothom es coneix i ningú deixarà que canviïs: et recordaran sempre qui eres. Quan vaig arribar a la ciutat, per primer cop a la vida em vaig sentir en contacte amb la cultura i amb els meus temps. Escoltava punk, 'new wave', anava als locals nocturns... Pot semblar la tòpica frivolitat de la joventut, però va ser essencial per a mi. Primer, perquè per primer cop em vaig recrear a mi mateix, dins la meva ment. I vaig decidir ser una persona nova. Va ser aleshores quan vaig adoptar un nom nou. Aquella subcultura tenia una cosa interessant, vist en perspectiva: potenciava molt l'individualisme. Totes les cultures són uniformitzadores, però aquella, ni que fos dins d'uns paràmetres, exigia que tothom desenvolupés el seu 'look'. I havies d'estar disposat que la gent et cridés pel carrer, o que anant al restaurant et miressin malament perquè anaves amb la cara maquillada de blanc.

I aleshores?

En algun punt em va deixar d'interessar el punk, em vaig fer gran. Un amic meu portava trajos molt bonics dels anys 40. Em semblava exquisit i vaig començar a comprar-ne. Però no era un desig de viatjar al passat sinó, més aviat, una extensió de la voluntat de ser un punk. No va ser fins més tard que, pensant-hi i estudiant l'estètica de l'època –i escoltant jazz i blues– em vaig adonar que m'atreia molt, aquella era. I que això era així pels meus pares. Em va fer falta molt de temps per entendre que no es tractava només d'una experiència estètica sinó que hi tenia una connexió personal, que s'ha mantingut fins avui.

Quins tres conceptes defineixen per a vostè aquella època?

Primer, la formalitat. M'agrada que sigui una cultura formal: hi havia normes de comportament, de civilitat, de vestimenta... Un altre element que em plau és l'escala humana: la dimensió de tot plegat era més abastable. Tot estava construït amb fusta, pedra, totxo... S'assemblava més al segle XIX que al XXI, en què tot és sintètic o prefabricat. M'atrau la qualitat de les coses fetes a mà. I la tercera cosa seria que els mitjans de comunicació encara no dominaven la cultura. No vull dir que eren temps més simples –això sempre és un error–, però sí que diré que eren més tranquils, més assossegats. Ara em sento sobrepassat per tot el que passa als mitjans. Però, al mateix temps, he d'admetre que he pogut assolir la meva comoditat actual perquè tot allò va canviar.

Abans deia que el llenguatge és una abstracció. "Els noms tenen poder", diu un dels passatges del llibre.

És una idea emocional. El poder dels noms està connectat a la memòria i a la seva capacitat de ressonar. El nom del lloc on vas viure, el de la primera nòvia que vas tenir... El poder que hi ha en una sola paraula és interessant. A la meva família, en què es passaven tantes hores explicant històries, les paraules i els noms adquirien significat per tot el que suggerien, quasi màgicament. També els objectes són símbols i capturen significats. Els objectes són objectes, però els podem carregar de sentiments fins que tenen una gran qualitat evocadora. Ens passem la vida invertint en dotar els objectes de significat.

El poder dels objectes queda clar, des del moment que va començar a elaborar 'Ventiladores Clyde' fascinat per haver vist una botiga d'aquests estris, mig abandonada.

Exactament. Tot això et permet desenvolupar una història. Vaig veure els retrats d'aquells dos homes i era inevitable preguntar-se qui eren.

L'he sentit dir fa una estona que ha "escrit" aquest còmic, no ha parlat de "dibuixar-lo". Com jerarquitza el llenguatge escrit i el visual?

Normalment em refereixo a mi mateix com a historietista, perquè és justament la barreja dels dos llenguatges. A mesura que he anat sofisticant el meu coneixement de com funcionen les paraules i els dibuixos, veig que són la mateixa cosa: símbols. No pots capturar la realitat amb un dibuix. Per això els còmics funcionen millor quan els dibuixos són més aviat símbols. No crec que dibuixi pàgines, més aviat les dissenyo. Dibuixo una casa amb un arbre i són ben simples. Però la combinació de tots els símbols en una pàgina crea una experiència ressonant. Tots hem vist còmics fets amb fotografies, i la veritat és que no funcionen. Les línies simples ajuden a percebre els símbols i, amb els anys, he entès que els còmics són l'art de dirigir l'ull. Posar formes i objectes en l'espai correcte de la pàgina.

I el text?

El faig servir d'una manera molt dirigista. I s'ha tornat petit, més petit. Necessito més pàgines per explicar la mateixa història. Es nota en el llibre, on el principi i el final són molt diferents. Quan vaig començar, encara pensava en dibuixar. I feia que els personatges caminessin per escenes. Sabia què estava fent, i també que provaria altres aproximacions, però no tenia clar què significarien.

¿Va tenir la temptació de repassar el llibre un cop enllestit, per donar-li unitat?

Era quasi impossible de fer. Hauria sigut una feinada, però no és pas això el que em va frenar. Si agafés el primer capítol i el construís a la meva manera actual, seria totalment diferent. I el segon capítol estaria malament... Hauria de fer el llibre de nou. I, després de vint anys, l'havia de deixar anar i donar-lo al món. A més, com que havia decidit ja d'entrada que cada capítol tindria un tractament diferent, em podia perdonar els canvis d'estil. Esclar, havia previst que el món fos més unitari, però estic content del resultat.

Aquest viatge pel món simbòlic el fan també els personatges, a qui veiem sovint deambular en espais que no acabem de saber si són reals.

Constantment tinc la sensació que la realitat... no és real. És un sentiment universal, no? Si observem totes les religions del món, veiem que estan construïdes sobre la idea que 'això' no és real i que un dia ens despertarem en l'existència real, sigui el cel, el nirvana o la reencarnació. Estar viu és una experiència estranya. Ho estem un període curt de temps i sentim que els nostres sentits ens connecten amb la realitat, però en realitat tot és aquí dins [es pica la templa amb un dit]. Volia agafar el Simon i portar-lo a una experiència diferent, però sense definir-ho. ¿Era una experiència real fora d'aquest món, o bé un brot d'esquizofrènia?

En aquest sentit, pot recordar el surrealisme de David Lynch o Kafka...

Aquests autors que esmenta realment m'agraden, esclar. Soc fan de David Lynch i la seva millor pel·lícula, a parer meu, és 'Inland Empire', que era una evocació de la irrealitat de la vida. La gent canvia d'identitat constantment i la realitat és una cosa mutant. També m'agrada Kafka, tot i que no el tenia tan present en aquest llibre. I podríem afegir-hi Edward Hopper, amb les seves pintures calmoses però poblades d'elements estranys i amenaçadors. Gent seient en una oficina, en una escena mundana, però on l'espectador percep una estranyesa inherent.

I enamorat dels fars, com vostè.

És veritat! M'agraden les històries estranyes, suposo. Hi ha un autor, Robert Aickman, que no m'ha influït en aquest llibre però que també m'agrada molt. Sovint se'l col·loca com a autor d'històries de fantasmes, però jo no l'hi considero. En les seves obres sempre hi ha una estranyesa existencial. I les meves històries se centren en aquest sentit de la irrealitat, més que no pas en els personatges. Enllestint aquest llibre he entès que el meu estil avança cap a un món amb menys trama i més atmosfera. I un ritme lent, que subratlli la mística de la vida.

Escriu un epíleg on es conjura per no tornar a emprendre un projecte de 20 anys. Segur que no hi tornarà?

No, no: ara estic treballant en històries de cinc pàgines. Encara faré algun llibre llarg, però aspiro a poder-lo controlar. Estic a punt de començar una novel·la gràfica que em portarà uns sis anys.

Li recordo que 'Ventiladores Clyde' era un projecte a cinc anys vista, al principi.

Ja ho sé, ja ho sé! Però crec que la manera com es va serialitzar no era la satisfactòria, de cara al lector. Per això vull incloure aquesta història llarga en només tres números de la meva revista 'Palookaville', encara que siguin monogràfics. No vull que el lector es perdi. Sis anys és un bon termini... a menys que em sorprengui a mi mateix i n'acabi trigant quinze.