Entrevista
XAVI SERRA
Daniel Clowes

“He acabat dibuixant com ho feia als cinc anys”

Dibuixant. És autor de ‘Paciencia’ (Fulgencio Pimentel) i ‘Ghost World’ (La Cúpula) 

“He acabat dibuixant 
 Com ho feia als cinc anys” / DANI RÍOS Zoom

‘Un guante de seda forjado en hierro’ el va convertir en el David Lynch del còmic, però amb el temps Daniel Clowes, el convidat més esperat del Comic Barcelona, ha demostrat que no és un succedani sinó un autor fonamental del còmic modern, un poeta de l’estranyesa i la solitud modernes

Quan penso en un dibuix de Will Eisner veig un carreró fosc i ombres que formen un títol. Quan penso en un dibuix de Jack Kirby veig energia còsmica, acció, lluites. Però quan penso en un dibuix seu veig algú mirant directament el lector amb cara inexpressiva.

És una mania que tinc des de jove. Vaig llegir un manual sobre dibuix que deia: “No dibuixis mai algú mirant directament perquè costa molt de fer”. I vaig pensar: “Jo ho faré a la perfecció” [riu]. I he aconseguit fer-ho prou bé, tot i que és realment difícil. Però un cop dominada la tècnica, em vaig adonar que m’agradava l’efecte. És un personatge que et mira a tu, el lector. Normalment els personatges són esclaus del lector, sempre actuant per a nosaltres, però m’agrada la idea que et miri directament, com dient: “Tu em veus, però jo també a tu”. És una forma de connectar amb el personatge a través de la confrontació.

Què dibuixava Daniel Clowes quan era un nen?

Caricatures com les que sortien al Mad de gent com Nixon o Sinatra. M’al·lucinava que es pogués dibuixar tan bé una persona i em passava hores copiant les cares de polítics que ni tan sols sabia qui eren. No m’interessava l’escenari ni res més, només el personatge.

Aquest interès pel personatge continua present en el seu dibuix.

I tant! Miro els dibuixos que feia quan tenia cinc anys i veig que allà hi ha l’arrel de tot el meu treball. De fet, el meu treball actual s’assembla més a aquells dibuixos que al que feia quan vaig aprendre a dibuixar professionalment i imitava altres autors. En el fons he acabat dibuixant com ho feia als cinc anys.

Per què va acabar fent còmics?

És un llenguatge que domino, hi tinc fluïdesa. És una forma de comunicar-me que no té res a veure amb les altres. Quan no faig còmics, sento que hi ha una part del meu cervell que no faig servir. I dibuixar còmics, per a mi, és també una forma de meditació. M’agrada fer totes les parts del procés, cada pàgina que faig sembla nova. I sempre penso: “Aquesta serà la millor pàgina que hauré dibuixat mai”. Però mai no ho és! [riu]. Bé, un cop sí que vaig pensar que sí, que ho havia aconseguit.

I quina pàgina és?

No t’ho puc dir, ho sento. Però és un procés necessari. De vegades penso: “Què faria si em retirés? Estirar-me en una platja a descansar?” No sé què faria... Em sentiria perdut.

Un dels personatges més divertits d’ Ice Haven és un crític de còmics. Quina relació té amb el que s’escriu sobre vostè i la seva obra?

Tinc una estranya capacitat, molt útil per a un artista: no m’afecta res del que llegeixo sobre el meu treball. És estrany: un assaig llarg sobre la meva obra no em diu res. L’únic cop que vaig tenir una experiència similar va ser quan em van operar del cor. Els doctors em van explicar com em sentiria, però no en tenien ni idea perquè és indescriptible. I vaig pensar: “És el que sento llegint textos sobre mi”. I en realitat m’agrada la crítica de còmic, però sobretot la d’altres autors.

Al principi, amb 'Eightball', feia sobretot relats curts, després històries més llargues i el seu últim treball és una novel·la gràfica de prop de 200 pàgines. És com si la seva carrera reflectís l’evolució dels formats en la indústria del còmic.

Però en realitat sempre he fet el que em venia de gust. Amb el temps m’ha interessat fer històries més llargues. Ara quan intento fer una història curta m’acaba sortint un totxo. Abans sentia la necessitat de treure coses sovint perquè la gent no s’oblidés de mi, però el que em ve de gust ara mateix és treballar molt de temps en un món. És una sort que el mercat vagi en la mateixa direcció.

Ara els autors joves reben molta pressió per fer obres llargues.

Sí, és cert. I no ho recomano. Quan tens 30 anys canvies d’idees cada dues setmanes, és difícil comprometre’s en un projecte de dos o tres anys. L’energia i el focus són diferents, vols demostrar coses. És una bona edat per a les històries curtes.

Va escriure Wilson mentre el seu pare s’estava morint a l’hospital i al còmic mor el pare del protagonista. Vostè no fa còmic explícitament autobiogràfic, però hi ha molt de la seva vida al seu treball.

És cert. Quan escric no en soc conscient, però si rellegeixo el meu treball m'esgarrifa veure com és de personal i autobiogràfic el que faig. És com si tota la meva vida fos als meus còmics. Wilson el vaig escriure a l’hospital per fugir d’aquella situació horrible, però no sabia que al final reflectiria la seva mort. Penso en el meu pare sovint. Era una persona molt implicada políticament i va morir quan Obama acabava de ser elegit. Segurament pensava que les coses anirien molt millor en el futur.

Com l’afecta viure en l’Amèrica de Donald Trump?

És com viure durant la Segona Guerra Mundial, amb la sensació constant de crisi, llegint espantat les notícies. Intento que no afecti el meu treball, però és inevitable. Estic segur que quan d’aquí cinc anys rellegeixi el que escric ara diré: “Oh, merda, això és clarament sobre Trump”.

Fa uns anys, Shia LaBeouf va fer un curt plagiant-li una historieta. Com es va sentir?

Per a mi va ser horrible. Jo tenia la meva vida, la meva feina, i no volia pensar en Shia LaBeouf, però no parava de rebre trucades del New York Times, la CNN... “¿Pots ser al nostre estudi d’aquí dues hores?” No volia ser part d’aquella bogeria. Recordo que la meva primera reacció va ser: “Potser li vaig donar permís un dia però no me’n recordo”. Va ser molt estrany, tot plegat.

El més curiós és que, per estrany que fos el plagi, després va fer coses tan desconcertants que plagiar un còmic va acabar sent el més inofensiu.

Sí, va ser una estratègia brillant. La gent pensava que era simplement imbècil, però ha fet tantes bogeries que ara només creuen que és una mena de sonat. Sigui com sigui, per mi és aigua passada.

Més continguts de llegim