BarcelonaArribo al juliol justa de forces. Ha estat un curs intens i aquesta setmana tenia ganes d'escriure una cosa lleugera, que no em demanés gaire esforç emocional. Però el karma literari tenia altres plans per a mi i m'ha arribat a les mans l'última novel·la de l'escriptor valencià Enric Pardo i Ramírez, L'home de la casa, publicada per La Magrana.

Com que havia anat a la presentació que en va fer a la llibreria La Tribu amb Alicia Kopf i Anna Pacheco, sabia que Pardo escriu sobre la seva pròpia història, com un dels primers fills de pares divorciats a Onda, el poble de Castelló de la seva família. També sabia que havia fet servir un narrador infantil per desplegar una història que, per una banda, volia retre homenatge a la valentia de la seva mare, una dona que no es va conformar amb el rol assignat d'esposa, mestressa de casa i mare; i, per una altra, volia recordar amb afecte les referències culturals d'aquells anys d'infància.

Com que no soc una persona nostàlgica i, de fet, no crec que cap temps passat sigui millor, confesso que, a l'inici de la lectura, aquesta veu de nen que transcriu les cançons dels dibuixos animats de la TVE1 dels anys 80 se'm va fer una mica irritant. Però a mesura que avançava la lectura, vaig adonar-me que aquests moments Yo fui a EGB són el truc d'il·lusionista que Pardo, com a bon guionista i fan de Stephen King que és, fa servir per portar-nos de la mà, sense que ens n'adonem, a dins d'un món molt més inquietant i terrorífic.

Fa unes setmanes vaig parlar del concepte de pedagogia negra, popularitzat per la psicoanalista Alice Miller: el conjunt de pràctiques educatives que parteixen de la idea que l’infant ha de ser disciplinat mitjançant càstigs, humiliacions, manipulació i supressió de les seves necessitats i emocions. Tot i que Pardo escriu des del realisme, L'home de la casa m'ha fet pensar en el cinema d'un altre mag del terror, el català Jaume Balagueró, en què la casa, que hauria de ser refugi, esdevé escenari amenaçador; i els adults (pares, mestres, psicòlegs o amics) que haurien de protegir els infants són figures incontinents, egoistes i, parafrasejant el petit Enric narrador, "roïnes".

Indefensió i angoixa

Com els espectadors de Balagueró, els lectors de Pardo veiem l'amenaça abans que el protagonista pugui entendre-la: l'homofòbia, la humiliació, els cops a la boca, l'amenaça de l'infern, la prohibició de plorar. Igual que el cineasta, que roda amb càmeres subjectives i punts de vista estrets, Pardo ens col·loca dins del cap d'un narrador que no comprèn del tot la realitat que l'envolta i que, amb la seva innocència de nen especialment sensible i mancat d'explicacions, ens relata escenes incòmodes i temibles. El petit Enric intueix que les coses no van bé, però no pot acabar de posar-hi paraules perquè encara no té la maduresa ni les eines per entendre-les o resistir-s'hi; i aquest fet provoca en el lector un estat d'indefensió i d'angoixa que fa que aquesta sigui una novel·la molt més inquietant del que pot semblar a primera vista.

Afortunadament, Pardo ho compensa amb tocs d'humor, tendresa i mala llet divertida (el capítol en què la mare s'encaterina d'un diputat del PSPV-PSOE és memorable). L'home de la casa és un bon exercici del qual el neuròleg i psiquiatre Boris Cyrulnik explora a l'assaig sobre la resiliència Els aneguets lletjos (Eumo): l'humor, un toc de rebel·lia, l'esperança i la curiositat permeten desenvolupar la capacitat de resiliència i connectar les ferides del passat amb el present, per poder imaginar i caminar cap a un futur més lliure i creatiu. Com el Pardo adult fa a través del petit (gran) Enric.