Barcelona"No en tinc ni idea. Que morís Franco me la portava floja, laxa y pendulante. Havia de morir d'una manera o altra". Vet aquí la resposta de Raimon, dimecres, a la pregunta d'Helena Garcia Melero al Tot es mou, sobre què feia quan va morir Franco. No va ser l'únic moment que va fer riure els espectadors, i això que parlava de la censura en temps de dictadura. Però, en realitat, suposo que ja és això: de tan absurd com era, en surt humor. L'escriptora i guionista Anna Manso, que era al plató, li va preguntar què diria als joves que minimitzen el que van representar la dictadura i el franquisme, i Raimon va respondre que, als pares, poc cas els faran –tampoc nosaltres els fèiem cas, va dir, quan érem joves–. Per això, proposava que s'expliqués bé a les escoles, "allà on aprenen". Jo hi era, a la tele, per parlar de l'últim llibre de Mercè Ibarz, Una noia a la ciutat (Anagrama), una crònica de la seva arribada a Barcelona (ella és de Saidí), amb disset anys. Les paraules de Raimon em van portar a un fragment del llibre on em sembla que Ibarz diu una cosa important: "Amb freqüència em demano com és que la paraula dictadura s'ha sentit i s'ha escrit tan poc al llarg d'aquests anys des de llavors. Diem i escrivim postguerra, franquisme, el règim, però dictadura no gaire. El buit d'aquesta no-paraula s'ha introduït durant dècades en el periodisme i en la literatura mateixa. Com si fos una paraula generacional que no pertoqués als nascuts a partir dels anys setanta. Doncs sí que anem bé. Què deu significar, això. No val la pena ni pensar-hi?" Segur que sí, que val la pena pensar-hi. Un cop més, la importància de dir les coses pel seu nom, d'utilitzar paraules que tenen continguts "plens" i amb un sentit clar.
Fa pocs dies, llegia que la paraula catalana preferida dels lectors de l'ARA és xiuxiuejar. Em va agradar molt una de les explicacions de la tria que feia el cap de lingüistes del diari, Pau Domènech: considera que és possible que optem per paraules que volen dir coses boniques. Certament, ningú esperava trobar guerra o massacre al rànquing, són paraules que pesen. També dictadura, però més motiu per utilitzar-la per descriure el que va passar. Si utilitzem paraules com règim o postguerra, no estem sent fidels al que va passar, queden curtes, i el valor dels mots que triem pot ser determinant. De tant en tant penso en l'escriptora belga Amélie Nothomb. Alguns lectors se sorprenen pel vocabulari que utilitza, a vegades paraules bastant desconegudes. Per a ella, ser precisa és important, sempre ho explica. Si hi ha una paraula perfecta per definir o explicar una cosa, per què no utilitzar-la? Per què no donar-li valor? És el que fa Ibarz al llibre, que em permeto recomanar-vos amb entusiasme. Us n'he parlat a partir d'aquest fragment sobre la paraula dictadura, que no és anecdòtic perquè la dictadura és present a la crònica, parla dels anys setanta i vuitanta, però va molt més enllà d'això. M'ha semblat lluminós, i això que parteix de la mort del seu marit. És ple d'amor, i d'aquesta il·lusió del descobriment d'un lloc nou. Els llocs són importants, l'he llegit com una celebració de Barcelona, i la música i el cinema d'aquella època hi són recurrents. És ple de reflexions sobre l'amistat i la memòria, que acompanyen el que m'han semblat les ganes de viure, de tirar endavant, de l'autora. O, com diu en un passatge del llibre citant Nathan Coley, de seguir cultivant el seu jardí.
