Barcelona"Dels clàssics catalans, el més traduït és Mercè Rodoreda, després ve Ramon Llull, i el tercer és Salvador Espriu. Ha tingut i encara té una gran influència en molts llocs del món", comentava el poeta i professor universitari Jaume Subirana poc abans de la taula rodona dedicada a l’autor de La pell de brau a la Universitat de Barcelona (UB) en el marc del tercer Simposi Internacional Salvador Espriu, celebrat tant a la UB com a la Pompeu Fabra i a l’Autònoma. Hi han participat el poeta i editor Ramon Balasch i dos cantautors, Raimon i Pau Alabajos, moderats per una de les impulsores de la cita acadèmica, la professora Maria Moreno i Domènech.

"A finals dels setanta em vaig convertir en secretari d’Espriu. Ell m’anava donant en sobres tots els textos assagístics que havia anat escrivint. Al cap de molt de temps, van integrar el llibre pòstum Ocnos i el parat esglai (2013)", ha explicat Balasch, que als anys setanta va fundar Llibres del Mall. "Sinera no és Arenys de Mar: no ho dic jo, sinó el mateix Espriu, però ningú no li ha fet cas –ha comentat–. Sinera és, en realitat, la Barcelona de les cendres. Segueix la ciutat de les bombes que havia batejat anys enrere Joan Maragall". Balasch ha recordat que una de les coses que més molestava Espriu era la "banalització" de la seva literatura comparant insistentment Sinera amb Arenys. També ha elogiat un "estudi d’orfebreria" escrit per Rosa M. Delor, La càbala i Espriu. Una poètica de la llum (2013), que va culminar l'extensa dedicació de l'assagista i crítica a estudiar la vinculació de la poesia espriuana amb l'hermètica tradició mística del judaisme.

Un llibre que ha emocionat generacions

"Jo a l’Espriu el vaig llegir molt quan era a València, a principis dels seixanta. Possiblement va ser Joan Fuster qui me’l va recomanar –ha dit Raimon–. Quan ja tenia una lectura forta de la seva obra vaig posar música a Cançons de la roda del temps [1967], em van donar el telèfon d’Espriu i hi vaig parlar. El primer que em va dir va ser: «És el senyor Raimon? L’admiro profundament». Vam començar molt bé". A partir d’aquí tots dos van teixir una relació d’amistat molt profunda. "Amb Espriu ens vam estimar molt", ha admès Raimon amb la veu trencada. A més de musicar nombrosos poemes de l'autor i amic al llarg de la seva trajectòria, va escriure el pròleg de la traducció al francès de La pell de brau, llibre que des de la seva aparició el 1960 no ha deixat "d’emocionar generacions, i continua fent-ho".

El 2013, any del centenari del naixement de Salvador Espriu, Pau Alabajos va musicar per primera vegada un poema d’Espriu, el número 46 de La pell de brau. "A vegades és necessari i forçós, / que un home mori per un poble, / però mai no ha de morir tot un poble / per un home sol: / recorda sempre això, Sepharad", comença el poema. "Tenint en compte la situació política que vivíem llavors, em semblava una bona manera de connectar passat i present –ha dit Alabajos–. Hi ha vasos comunicants entre el franquisme i els fantasmes i monstres del feixisme actuals", ha afegit. En un dels seus projectes més recents, Versos a la vietnamita (Rebel, 2025), Alabajos ha musicat conjuntament amb Cesk Freixas el poema 38 del llibre, del qual ha citat un fragment: "Provarem d’alçar en la sorra / el palau perillós dels nostres somnis". L’ha relacionat amb el procés d’independència que va culminar amb el referèndum de l’1 d’octubre del 2017. "Espriu mai no va ser independentista: sempre va anar molt amb compte amb la política, perquè tenia el record ben present de la guerra, però alhora es va deixar utilitzar per tota mena de causes de l’època, socialistes i comunistes, que s’havien fet seu un llibre com La pell de brau", ha dit Balasch.