"Quan vaig començar a llegir ciència-ficció i fantàstic d'adolescent, era un lector de monocultiu en castellà. L'oferta en català era molt reduïda, gairebé inexistent", recorda Marc Pastor. Tot i aquests condicionants, quan Pastor es va posar a escriure ho va fer en la seva llengua materna, esperonat "per una majoria de referents internacionals i per algun dels precursors catalans en el gènere, com Manuel de Pedrolo". Pastor ha combinat novel·les negres com La mala dona (2008) amb la ciència-ficció de Bioko (2013) i Farishta (2017), publicades a Amsterdam, que es van avançar a l'efervescència actual del gènere. Aquest boom es dona a partir d'editorials especialitzades –com Mai Més Llibres, Males Herbes, Chronos i Obscura–, però també des de segells generalistes, cas d'Empúries, Anagrama o Raig Verd, que s'ha llançat a publicar l'obra completa en català de la imprescindible i vigent Ursula K. Le Guin. "Molts autors catalans estan sortint de l'armari en qüestions de gènere literari –diu Eloi Puig, actual president de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia–. Marc Pastor és un dels grans referents i s'ha especialitzat en els viatges en el temps. Carme Torras escriu sobretot de robots, i Enric Herce està més a prop del ciberpunk. Abunden, també, les distopies: en un món com el d'ara, és normal que sigui així". Podria citar casos tan diferents com els de Pol Guasch a Napalm al cor (Anagrama, 2021) o Valentí Puig a Barcelona 2101 (Proa, 2018).

Un segle de tradició

La tradició fantàstica en català ha estat conreada, ininterrompudament, des de l'últim terç del segle XIX, amb pioners com Maria de Bell-lloc i Àngel Guimerà. La ciència-ficció, una de les seves variants, ha tingut menys representants i ha estat més discontínua. La novel·la fundacional va ser Homes artificials, de Frederic Pujulà, publicada el 1912. Després d'Onofre Parés amb L'illa del gran experiment (1927) i Josep Maria Francès amb Retorn al sol (1936), la Guerra Civil i el llarg desert cultural del franquisme van obrir un llarg parèntesi. "Pedrolo es va avançar a la resta d'autors catalans –continua Eloi Puig–. Amb l'excepció del Mecanoscrit del segon origen (1974), no se'l va conèixer prou i fins i tot se'l va censurar". Durant les últimes dècades, entre els autors que han preparat el terreny a les noves generacions despunten Antoni Munné-Jordà, Carme Torras i Jordi de Manuel. De les iniciatives editorials pioneres en català centrades en el gènere cal destacar 2001, col·lecció d'edicions Pleniluni (1984-1991) i Ciència-ficció, que Pagès editors va engegar el 2000, encara en actiu.

La crisi ha esperonat el gènere

"Quan vam decidir començar Males Herbes el 2012, vam anar a buscar alguns dels autors de ciència-ficció que ja tenien un nom, com Antoni Munné-Jordà, a qui vam publicar Michelíada el 2015, una versió futurista de la Ilíada d'Homer", explica Ramon Mas, que juntament amb Ricard Planas va fundar l'editorial. "Costa més trobar autors de ciència-ficció que de fantàstic perquè és gènere amb una càrrega social i política notable –continua–. Però al final ho hem aconseguit". Menciona Enric Herce, de qui han publicat tres novel·les, l'última de les quals és L'estrany miratge (2021). "En el món que presenta, realitat i virtualitat es confonen", diu l'editor abans de referir-se a una incorporació encara més recent, Elena Bartomeu, que debuta amb Fòrvid. "És una novel·la que indaga en els espectres del so", apunta Mas. "Potser la ciència-ficció de caràcter filosòfic passa per un moment especialment dolç perquè vivim anys complicats –afegeix–. La crisi econòmica, el canvi climàtic i la pandèmia fan que tornem a especular sobre la condició humana i el futur immediat que ens espera".

"Ara es publica més ciència-ficció en català perquè comencen a editar i publicar gent que ha crescut llegint-ne i veient sèries –admet Eloi Puig–. Per què no hem de poder trobar ciència-ficció en la nostra llengua, si hi ha demanda?" Sergio Pérez i Judit Terradellas es van fer aquesta mateixa pregunta, i el resultat va ser la creació de l'editorial Mai Més Llibres el 2019. "Ens interessa la ciència-ficció perquè des del futur interpel·la el present –explica Terradellas–. Molts dels llibres que hem publicat denuncien opressions de gènere i de raça i aborden temes ecològics". L'editora reconeix que, tot i el bon moment pel qual passa el gènere, falta "una mica d'empenta". Des de Mai Més Llibres han aconseguit "guanyar lectors al castellà" però creuen que "la ciència-ficció depèn encara de la validació de les editorials generalistes i literàries". Quan això passa, els llibres tenen més difusió que si els publiquen segells especialitzats com el seu.

Neix el 42, un festival necessari

Un símptoma que el futur de la ciència-ficció pinta bé és l'anunci, aquesta mateixa setmana, de la celebració d'un nou festival de gèneres fantàstics a Barcelona, el 42, comissariat per Ricard Ruiz Garzón, periodista i escriptor, que acaba de publicar Janowitz, amb Salvador Macip, a Obscura. Portarà un centenar d'autors a la Fabra i Coats del 3 al 7 de novembre, entre els quals hi ha Albert Sánchez Piñol, Elia Barceló i Adrian Tchaikovsky, de qui Chronos ha traduït al català Trescafocs. El festival recollirà, en paraules del comissari, "l'efervescència de les narratives no realistes dels últims anys" i dialogarà amb les narratives de jocs i videojocs, cine, sèries, còmic i il·lustració.

No pot ser una casualitat que un festival veterà com el Kosmopolis, que se celebra fins diumenge al CCCB, hagi posat èmfasi en la ciència-ficció, amb la participació de grans referents internacionals com Ted Chiang i Kameron Hurley, tots dos en català a Mai Més Llibres. "La traducció és una pota important del que està passant editorialment", comenta Terradellas, que també ha publicat Octavia E. Butler i China Miéville. "Si miro el calendari de lectures de fa tres anys, llegia entre un 20 i un 30% de llibres de fantàstic en català –admet Eloi Puig–. Aquesta tendència s'ha invertit: el 2020 ja era del 60%, i aquest 2021 s'enfila fins al 75%. L'oferta és molt alta, actualment. El repte és que totes aquestes editorials tan interessants que han anat naixent es puguin mantenir".

La incorporació de la perspectiva femenina

"A més de perdre la por a escriure ciència-ficció, un altre canvi recent ha estat la incorporació de la perspectiva femenina –diu Marc Pastor–. Fins fa poc la majoria dels que ens hi dedicàvem érem homes blancs heterosexuals d'uns 40 anys. Està molt bé que ja no sigui així". A més de la novel·la d'Elena Bartomeu i els relats de Satèl·lits, d'Elisenda Solsona (Males Herbes, 2019), dues aportacions recents i singulars han estat Consciència (Empúries, 2019), en què Teresa Colom imaginava un món on les ments no necessiten el cos per perpetuar-se, i Coníferes (Quaderns Crema, 2020), de Marta Carnicero, en què explora una comunitat aïllada, que viu al marge de la tecnologia, i que li serveix per parlar de temes com el desig, l'oblit i el doble. "Entre els meus referents de ciència-ficció hi ha Margaret Atwood, Aldous Huxley, Isaac Asimov i George Orwell. La història de Coníferes demanava una incursió en aquest gènere –diu l'autora–. Vaig començar a escriure des d'una doble por: la de com l'ús equivocat de la tecnologia ens pot portar a cometre grans errors, cosa que es pot veure en sèries com Black mirror i Years and years, i la por de perdre el cap algun dia. La ciència ens allarga la vida, però em faria por deixar de reconèixer els que estimo algun dia". Igual que fan molts dels autors que cultiven la ciència-ficció, per a Carnicero, endinsar-se en una realitat diferent és el pretext per intentar entendre la nostra: "La meva gran obsessió és explicar-me el món amb els fantasmes que em ronden".