Durant els anys 70 i 80, mentre Catalunya s’enfrontava a les esquerdes derivades del franquisme i la Transició, a l’Amèrica del Nord tres escriptores imaginaven mons amb gèneres no binaris, biologies mixtes i societats on la reproducció s’esclavitza. Ursula K. Le Guin (Califòrnia, 1929 - Oregon, 2018), Margaret Atwood (Canadà, 1939) i Octavia E. Butler (Califòrnia, 1947 - Washington, 2006) van donar forma a un corpus literari que fusiona feminisme amb fantasia i ciència-ficció i que ha necessitat quatre llargues dècades per convertir-se en un fenomen a Catalunya. Què ha fet que ara aquestes autores siguin mainstream i es col·loquin a primera línia de la indústria editorial?

D’entrada, la ciència-ficció i la fantasia han aconseguit vèncer els prejudicis que les condemnaven als marges dels gèneres minoritaris. “Hi ha una naturalització de la ciència-ficció, que es consumeix com qualsevol altra novel·la”, explica la professora de literatura de la Universidad de Alcalá Teresa López-Pellisa, que està especialitzada en l’estudi de la ciència-ficció. López-Pellisa assenyala que el procés de visibilització del gènere als EUA va tenir lloc durant els anys 70, mentre que a Catalunya i a l’estat espanyol no va arribar fins a principis del segle XXI. “És una literatura envoltada encara de molts prejudicis, i té un punt marginal. Alguns encara creuen que va d’extraterrestres i de tecnologia, però no és així. Són llibres que plantegen un element innovador en les societats que coneixem”, apunta López-Pellisa. El canvi en la mirada sobre el gènere ha estat propiciat en part “per l’impacte de plataformes de televisió com Netflix i HBO, que s’han convertit en trampolins d’aquestes històries”, diu López-Pellisa. Això ha fet que els amants de la ciència-ficció i la fantasia “siguin primer espectadors i després lectors”. La nova percepció del gènere també ha vingut impulsada per les editorials, que han deixat enrere les etiquetes i s’han bolcat a publicar les obres de les escriptores nord-americanes als mateixos catàlegs on es pot trobar narrativa realista. A més, López-Pellisa assenyala que el gènere “està entrant a l’àmbit acadèmic”, fet que propicia “la seva introducció en el cànon” i “ajuda a normalitzar-lo”.

Vigents i universals

L’editorial Raig Verd va començar fa dos anys l’ambiciosa aventura de rescatar l’obra d’Ursula K. Le Guin en català. Des d’aleshores n’ha publicat quatre títols (el cinquè, La costa més llunyana, arriba el 16 de novembre) i per a l’any vinent espera treure’n cinc més. “Le Guin era una de les grans absències de la producció en llengua catalana. No som una editorial de gènere, però l’hem reivindicat com una gran escriptora de la literatura universal. És un referent mundial”, assegura l’editora de Raig Verd, Laura Huerga.

Amb la mateixa filosofia, l’editorial Mai Més va aconseguir els drets d’Octavia E. Butler i va engegar, l’any passat, un projecte per traduir-la al català. “Butler és una de les autores que ens ha captivat més, però també era una de les més difícils de trobar en català. El nostre catàleg havia de fer una feina de reparació cap a la figura de l’autora de ciència-ficció i fantasia”, subratlla el coeditor de Mai Més Sergio Pérez. El segell ha publicat Alba, el primer volum de la Saga Xenogènesi, i el febrer de l’any vinent traurà la segona part. La previsió és que la tercera també arribi el 2021.

Reconeixement fins ara invisible

En un moment en què la ciència-ficció i la fantasia estaven capitanejades per homes, les obres de Butler, Le Guin i Atwood van obrir el gènere al feminisme i van eixamplar-ne els temes i l’abast. “Sempre hi ha hagut escriptores de fantàstic i ciència-ficció”, diu López-Pellisa, que cita com a exemple la italianaChristine de Pizan, nascuda el segle XV. Però Butler, Le Guin i Atwood -juntament amb Joanna Russ i Pamela Sargent- van sacsejar el gènere amb prou força per aconseguir un prestigi i un reconeixement fins aleshores inexistents.

Com a dona afroamericana, Butler partia d’una doble discriminació que ha fet que, probablement, sigui la menys coneguda de les tres. “Ara escriptores afroamericanes contemporànies s’han encarregat de posar-la en valor com un dels seus referents clàssics”, destaca Pérez. També Atwood -gràcies sobretot a la sèrie The handmaid’s tale de la HBO- ha vist reviure els últims anys l’interès per les seves novel·les, i Le Guin ha guanyat volada al país des que han arribat les traduccions de Raig Verd al català.

Si bé cadascuna d’elles té una veu pròpia molt particular, entre les tres autores hi ha punts literaris comuns que les agermanen. “Totes reclamen una subversió o denuncien estructures de poder desigualitàries”, diu López-Pellisa. La Gilead d’Atwood a El conte de la Serventa, per exemple, és una societat poc fèrtil que esclavitza les dones per garantir la reproducció dels poderosos. L’apropiació dels cossos de les mares que planteja l’escriptora s’ha utilitzat com una crítica a la gestació subrogada en l’actualitat. Le Guin impregna les seves obres d’una crítica ferotge al capitalisme i la destrucció del planeta, dues qüestions que avui estan, amb urgència, a l’ordre del dia. A Els desposseïts, l’escriptora idea un món alternatiu per a la humanitat i “busca els inconvenients d’aquesta alternativa, un exercici que no fa ningú més”, diu Huerga.

A més, Le Guin omple les seves històries de temes universals com l’amor, el dolor, l’amistat i els defectes humans, i envolta totes aquestes qüestions de reflexions filosòfiques que parteixen del relat. “Ens descriu la realitat d’ara amb una precisió de cirurgiana i explora tot allò que és inherent en l’ésser humà, que fa 40 anys o ara és el mateix”, afegeix Huerga. La literatura de Butler també ressona en l’actualitat, si bé ho fa enfocant cap a una direcció diferent. “Als seus llibres no hi ha invasions. Les trobades amb l’altre mostren la complexitat de la convivència i parlen de les diferències latents”, apunta López-Pellisa.

L’editor de Mai Més afegeix: “No és estrany que ara es reivindiqui Butler amb el discurs de la integració afroamericana en la societat nord-americana. Aquest és l’eix vertebrador de la seva obra i un problema molt antic que fins ara no ens hem atrevit a treure del calaix i abordar a fons perquè era incòmode”. De les tres, Butler és també l’escriptora que, segons Pérez, “té menys por de tractar la sexualitat de forma explícita” i que dibuixa figures masculines “que no són gens agradables, i amb les quals confrontar-se no és fàcil”. Al cap i a la fi, a les tres escriptores nord-americanes els preocupaven temes comuns que 40 anys després no només no s’han resolt sinó que s’ha accentuat la urgència de solucionar-los. Això explica per què ara grans masses de lectors s’han abocat a llegir-les i obre la incògnita sobre com es rebran en el futur. La gràcia dels seus llibres, segons Huerga, rau en el fet que “més que explicar com estaven t’expliquen cap on volem anar”. Aquesta peculiaritat, afegeix l’editora, fa que d’una manera o d’una altra no perdin pistonada: “Si anem a millor, d’aquí uns anys parlaran del present. Si anem a pitjor, seran més necessaris que mai”.

Dues sagues que segueixen triomfant

El hype que va generar el 2005 la saga Crepuscle encara s’arrossega, com també ho fa el de la saga d’ Els jocs de la fam, que va començar el 2008. Els útims mesos han arribat a les llibreries dues novetats que estiren els fils de les històries respectives. Stephenie Meyer ha llançat Sol de mitjanit (Fanbooks), en què capgira el relat vampíric per explicar-lo a través de la veu de l’Edward. El llibre destapa detalls d’aquella història d’amor impossible que va captivar milers de lectors arreu del món.

En paral·lel, Suzanne Collins reprèn el fenomen d’Els jocs de la fam amb Balada d’ocells i serps (Fanbooks), una nova entrega de la saga que lliga els destins de dos joves desconeguts.

El viatge màgic als orígens de Muriel Villanueva

L’escriptora Muriel Villanueva (València, 1976) s’ha mogut per tots els territoris literaris. És autora de novel·les per a adults com La gatera (Amsterdam, 2012) i Motril 86 (Proa, 2013), i també ha publicat dietaris, poemes, contes infantils i narrativa juvenil. Però és escrivint des de la mirada dels joves on sent que es transforma més. I justament en la seva última novel·la, Digueu-me Ju (La Galera, 2020), els canvis i les mutacions estan a l’ordre del dia. La història de Villanueva parla de la identitat i dels orígens a partir de la Judith, una noia que descobreix que va ser adoptada. Després de cometre un greu error a l’escola decideix viatjar fins al seu poble natal i conèixer les seves arrels. “La Ju està molt enfadada, té ràbia a dins que no sap d’on ve i que impacta sobre persones innocents. Hi ha enuigs que portem des del bressol i que arrosseguem la resta de la vida”, diu Villanueva. La història està governada per una noia difícil, que “cau malament i ningú vol a la seva vida” i que protagonitza un episodi d’assetjament escolar. “Volia explicar una història per evidenciar que no hi ha bons i dolents, que les coses no són o blanques o negres. El perpetrador també és una persona que pateix”, assenyala l’escriptora.

El gènere fantàstic es comença a descabdellar quan la Judith arriba a casa del seu avi, en un poble reconstruït al costat d’un pantà. Un noi cec envoltat de papallones, una vella sàvia i una balena guardiana de la vila submergida sota l’aigua acompanyen la Judith en un viatge a les profunditats de la seva memòria. La història s’embolcalla d’un entorn oníric i misteriós on la Judith té la possibilitat de reviure el passat en primera persona i d’experimentar en carn pròpia el mal que ha causat. “El salt cap al fantàstic és com fer un pas més enllà -explica Villanueva-. La fantasia permet intensificar, multiplicar les eines per narrar una història. Obre tot un ventall de possibilitats que eleven la intensitat de la representació artística”.