És un privilegi que un dels grans especialistes internacionals en la poesia de Paul Celan sigui un ciutadà d’aquest país de països que amb prou feines ja només relliga la llengua. Arnau Pons està fent una feina admirable de traducció i exegesi d’un autor a qui s’ha posat l’etiqueta de difícil, fins d’abstrús, però que és, si seguim la guia de les notes del traductor, un poeta molt concret. Fixem-nos, posem per cas, en el poema més curt d’aquest seu tercer títol, un llibre que va patir una gèlida recepció crítica i que representa, tot ell, una refutació -per raons diferents, esclar- d’algunes idees de dues de les veus preeminents de l’Alemanya del seu moment: les de Martin Heidegger i Theodor Adorno. És el poema titulat Una mà : “La taula, de fusta d’hores, amb / el plat d’arròs i el vi. / Es / calla, es menja, es beu. // Una mà que vaig besar / fa llum a les boques”.

D’entrada, no sembla que hi hagi d’haver res, en aquesta peça tan breu, que ens pugui dissuadir de voler-ne penetrar el cor del sentit. Pons hi aclareix que el tema és “l’afer domèstic de la poesia”. La mà del penúltim vers és la que escriu, la que treballa: “fa llum a les boques”. L’encesa del llenguatge, doncs. Passa, però, que en Celan els mots serven tota la fondària de la seva història, les capes que hi ha anat dipositant el temps. Segons llegim en les notes d’Arnau Pons -que contribueixen a dotar les seves edicions celanianes d’una entitat gairebé més d’edició crítica que no pas de mera edició anotada-, cal estar molt atent a l’ús de determinades paraules, carregades de sentit i de pertinència. “El plat d’arròs ( Reisgericht ) du implícit el judici (Gericht ) que aquesta poesia està disposada a fer”.

¿Podem llegir Reixes de llengua, qualsevol dels llibres de Celan, prescindint de la tasca d’il·luminació i aprofundiment de Pons? Tot es pot fer, esclar, en aquesta vida; però també és clar que, si anem a la nostra, ens desorientarem inevitablement. Començant pel títol: “En Celan, les reixes de llengua són una manera de designar el poema, d’igual manera que ho és el cristall d’alè o, en plural, els sols de fil ”. Podríem continuar per aquelles referències simbòliques tan recurrents: com la de l’ull, que es refereix a la llengua. El traductor i curador de l’edició estableix un mapa en què l’autoreferencialitat dels versos va adquirint un significat concret, i crec que el lector no pot sinó agrair-l’hi de cor. Si faig servir tant l’adjectiu concret és perquè els primers cops que m’havia aventurat a llegir Paul Celan sense guia, ja fa uns quants anys, em semblava un poeta difícil, fins i tot abstrús, i alhora suspès en una mena de llenguatge simbòlic, gairebé inaccessible. Res més lluny d’això. Pons demostra que aquesta trama de referències està basada en l’ esdeveniment històric, l’experiència i la interpretació del qual tant allunya el poeta jueu (i tan dramàticament) del filòsof d’ Ésser i temps. Per altra banda, aquesta poesia “que no deixa de referir-se sinó a si mateixa, a la seva composició, al seu fer-se” pot dur a la memòria l’exemple de Mallarmé. Però justament aquest esdeveniment històric “en què s’ancora” és el que la distancia de l’obra del francès.

És bo, doncs, llegir cada un dels poemes i, tot seguit, la nota corresponent del traductor. D’aquesta manera podem comprendre que el diluvi bíblic prefigura la cremació massiva dels jueus als camps: “ Veus a l’interior de l’Arca: / Estan / protegides només / les boques. Vosaltres / que us enfonseu, escolteu- / nos també a nosaltres”. Així, també, ens fem conscients -un revés sec a la idea d’Adorno- que “la mort dels germans ha donat lloc a una mudesa que serà paradoxalment la força de la qual es nodrirà tota l’obra”. De la mateixa manera -ara el correctiu és dedicat a Heidegger- ens fem sabedors del desig d’“enjuevament de la poesia”. O valorem, amb més coneixement de causa, la significació d’aquella neu que sepulta o la de la “foscor aüllada”, conques buides endins; com la de molts altres versos, la llum dels quals revela Arnau Pons.