“Els mitjans no són el quart poder. Són molt més importants: són l’espai on es crea el poder”. Desconec si els nostres polítics llegeixen el sociòleg Manuel Castells, però és evident que en comparteixen l’anàlisi. Gripada la via política, l’espai públic (tant el físic com el publicat) ha esdevingut àgora i caixa de ressonància perquè els diferents bàndols s’expressin -es critiquin i es controlin- durant tots aquests últims anys de l’anomenat Procés.

Davant d’aquesta realitat, Josep Gifreu planteja aproximar-se al tractament donat pels principals mitjans escrits de Barcelona i Madrid als fets succeïts a Catalunya des de l’1 d’Octubre fins als primers dies del novembre del 2017. Expert en l’anàlisi del discurs periodístic i en especial de l’espai comunicatiu català, el catedràtic emèrit de la UPF elabora una llei tan senzilla com clarificadora sobre el posicionament de les capçaleres analitzades: “El compromís editorial amb una de les parts enfrontades” i “la proximitat o distància (política i geopolítica) respecte dels actors principals del conflicte” condicionen i expliquen la línia editorial, les portades i la tria de col·laboradors de cada mitjà. D’aquí que el relat més informatiu i moderat calgui cercar-lo sovint a la premsa internacional, on el sobiranisme ha aconseguit -en línies generals- un ressò molt més favorable.

El quart poder i la independència ens evidencia que, en realitat, mai “no hi ha textos neutres”. Tampoc el mateix llibre. Així, es jutja amb duresa la deriva del diari El País -autoreconeguda implícitament per la posterior rectificació-, mentre que es destaca que, comparativament i en contradicció amb la hipòtesi interpretativa, els mitjans públics i el debat publicomediàtic catalans són més “plural(s) i contrastat(s)”, amb més presència de l’anomenada tercera via. Amb tot i a la vista dels últims relats sobre el Procés, subsisteix el dubte sobre si, a més de més diversitat, també s’ha assegurat prou la distinció entre informació i propaganda.

Informació vs. propaganda

La batalla pel control del relat ha dut a una polarització de l’espai comunicatiu, fins al punt d’arraconar l’imperatiu informatiu, tot substituint-lo pel posicionament explícit. Com succeeix amb les xarxes socials, en què cadascú es crea una bombolla d’autoafirmació, les diferents capçaleres s’han mostrat sovint més preocupades en la reafirmació dels plantejaments i prejudicis de partida que no en la tasca associada idíl·licament al periodisme de servei públic. Una transformació preocupant perquè, com recorda el mateix Gifreu: “Per al periodisme de qualitat, com per a les nacions, si no hi ha independència, hi ha rendició”.