Crítica
ALBERT FORNS

L’esperança de la ficció

'L’origen dels altres' de Toni Morrison. Ara llibres. Traducció de Ferran Ràfols. 120 pàg. / 14,90 €

L’esperança de la ficció / TOUCHSTONE PICTURES Zoom

Un dels plats forts de la vida intel·lectual a Harvard són les conferències Charles Eliot Norton, que any rere any conviden el bo i millor de les arts mundials -hi han passat músics com Ígor Stravinski, escriptors com Jorge Luis Borges i pintors com Frank Stella- perquè reflexionin sobre la poesia en un sentit ampli. El 2016, la convidada va ser la premi Nobel Toni Morrison, la quarta dona en gairebé 100 anys de dissertacions i la segona persona afroamericana, que va dedicar el seu sextet de conferències a la raça i l’alteritat en la literatura, publicades ara amb el títol de L’origen dels altres.

L’obra de Toni Morrison (Lorain, 1931) ha estat sempre lligada a la raça, per presència o per absència. En novel·les com Una benedicció (2008) i La nit de les criatures (2015) -totes dues disponibles en català a Amsterdam- ha parlat de la superioritat racial, de l’autoodi de raça i dels perills del colorisme, però també ha construït llibres en què la raça, que segons la historiadora Nell Painter “és una idea, no un fet”, desapareixia. Ella mateixa explica que Paradís (1997) funcionava com una distopia invertida, on “frisava per ridiculitzar i alhora dramatitzar exageradament la raça”, subratllant, esperava, fins a quin punt era un constructe variable i insignificant. “De fet, què en sabem, d’un personatge, un cop en sabem la raça? Alguna cosa més?”

No hem d’abaixar la guàrdia

A les seves dissertacions, traduïdes al català per Ferran Ràfols Gesa, Toni Morrison utilitza exemples de novel·les i relats de Flannery O’Connor, William Faulkner i Ernest Hemingway per fer un recorregut per les diferents formes que el racisme ha tingut en la literatura, que sovint ha exercit de normalitzadora de l’esclavitud i la discriminació, perquè si alguna certesa té Morrison és que ningú neix racista, el racisme s’ensenya i s’educa, també a través dels llibres.

Per què hi ha persones racistes? En una de les lliçons, Morrison parla de la “necessitat social i psicològica de disposar d’un estrany, d’un altre que permeti definir el jo que en queda a fora”. Per això les multituds s’acarnissen amb els solitaris. I d’on pot venir, aquesta por pels diferents? L’escriptora creu que els estranys serien la temptació, perquè ens convidarien a qüestionar les nostres vides i a alterar-les: “Els estranys no existeixen, l’única cosa que hi ha són versions de nosaltres, moltes de les quals no hem assumit i que ens inspiren un desig de protecció”.

Tal com destaca al pròleg del recull Ta-Nehisi Coates -probablement un dels hereus intel·lectuals de la premi Nobel-, aquestes sis lliçons sobre el racisme, pensades pocs mesos abans de la victòria de Donald Trump, estan escrites des de l’esperança, però també com un toc d’atenció per no abaixar la guàrdia en un moment en què el moviment Black Lives Matter coincidia amb l’auge del supremacisme blanc. Però el que explica Morrison és perfectament extrapolable a les pors que generen els refugiats en grans capes de la població europea. De fet, el recull de les diverses teories racistes paracientífiques o la descripció dels linxaments patits pels negres des de l’abolició de l’esclavitud sonen exactament igual que les persecucions que el poble jueu ha patit durant segles, o la manera com els xenòfobs nostrats demonitzen la immigració.

El panorama no convidaria a l’optimisme, però Morrison es mostra esperançada en les possibilitats de la ficció narrativa, que tal com ha perpetuat durant segles el racisme estructural, també ens pot donar l’oportunitat “de ser i convertir-nos en l’altre”. I així la literatura, que ha format part del problema, es convertiria en una part inseparable de la solució.