Crítica
ALBERT FORNS

Converses de taulell

'Autoretrat de Jordi Garcés' de Josep Cots. Anagrama. 256 pàg. / 18,90 €

Jordi Garcés i Josep Cots a la llibreria Documenta. / PERE TORDERA Zoom

L’any 1975, un Josep Cots acabat de sortir de la facultat inaugurava la llibreria Documenta a Ciutat Vella. No sabem si llavors ja duia l’emblemàtic corbatí que l’ha convertit en un dels llibreters més carismàtics de Barcelona, però el que sí que sabem és que Jordi Garcés va ser-ne un dels primers clients perquè hi tenia l’estudi d’arquitectura a tocar. Des de llavors, Garcés i Cots han mantingut una relació de llibreter-client durant 40 anys, construïda a base de centenars de “converses de taulell”, un gènere que s’està perdent i del qual Cots és un dels darrers grans virtuosos. Encara són a temps de comprovar-ho si s’acosten a la Documenta (ara a Pau Claris) i li treuen un tema: comptin que la faran petar una bona estona, aturant-se, això sí, cada vegada que cal aconsellar un client o despatxar-lo a caixa.

Dels milions de converses que Cots ha mantingut durant dècades d’ofici, l’any 2015 va decidir que calia immortalitzar les que mantenia amb l’arquitecte Garcés -fill del poeta Tomàs Garcés i pare de la filòsofa Marina Garcés- i Autoretrat de Jordi Garcés és el resultat de mesos de xerrades, on abandonaven el peu dret del taulell pel sofà i una gravadora. Estructurat en capítols que abasten cadascuna d’aquestes entrevistes, però amb Cots eliminant-se del text final, el resultat és un monòleg on Jordi Garcés explica la seva vida, plena de trobades i anècdotes amb la flor i nata de la cultura barcelonina, la Gauche Divine i el món dels estiuejants a Cadaqués i el Port de la Selva. En aquest llibre, l’anglicisme name dropping queda curt: són centenars, els noms de persones citades, ja sigui als primers capítols d’una infantesa plena de contactes culturals amb escriptors, músics i artistes, tots amics del pare poeta, passant pels companys d’ofici, des del seu primer soci, Enric Sòria, fins a mentors i amics com els arquitectes Oriol Bohigas, Ricard Bofill, José Antonio Coderch o Federico Correa. Garcés també narra un parell de trobades amb Dalí i dues visites frustrades a Josep Carner i Josep Pla, i comparteix records de la Caputxinada i de les seves diverses relacions sentimentals. L’ofici de l’arquitecte també protagonitza, en menor mesura, el text, amb reflexions interessants fruit d’una carrera d’èxit i d’anys de docència: coneixerem les seves obres primerenques, projectades amb Sòria al menjador de casa, i també els grans projectes dels darrers anys, com les fabuloses estacions brutalistes de la línia 9 (si no les han vistes, facin el favor d’agafar el metro i plantar-s’hi!). Però les reflexions profundes són escasses al costat de tants fets i gent, i els mateixos interlocutors en són conscients i ho reconeixen en diverses ocasions: “No pot ser que anem penjant anècdotes com aquell qui penja cireres”. Així i tot, entre l’instint digressiu de Garcés i la tafaneria de llibreter de Cots, de cireres ens en fem un bon tip.