Joan Alcover i Maspons (1854-1926) és, juntament amb el seu amic i coetani Miquel Costa i Llobera, el poeta mallorquí per excel·lència. Autor de l’icònic La balanguera -musicat per Amadeu Vives és avui himne illenc-, a la seva ploma devem també Desolació, qualificat pel també poeta i company d’aquestes pàgines Jordi Llavina com els versos “més fondament intensos de tota la història de la llengua catalana”. I, tanmateix, tant la identificació amb sa roqueta com el reconeixement cultural van ser tardans, no concretats fins un doble i sobtat gir en la seva vida personal i literària.

El primer canvi va ser la successiva pèrdua de quatre dels seus cinc fills i de la seva primera dona. La tragèdia familiar -“jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort”- va deixar petja profunda en bona part de la seva producció. La segona transformació va venir donada per la llengua: en abandonar el castellà impostat i carrincló dels seus primers escrits pel català. Aquest baratament va permetre-li trobar un to propi, va connectar-lo amb els autors del Principat i de la pròpia tradició com el seu mestre Pons i Gallarza, va vincular-lo a la terra i va evidenciar com només des de l’autenticitat local pot aspirar-se a connectar amb la immortalitat.

Precisament, Un món esbucat ressegueix desacomplexadament els fils -visibles i invisibles- que uneixen un poeta madur que s’expressa en català de Mallorca amb figures internacionals com Leopardi, Yeats, Hugo, Goethe i Maragall, i, alhora, traça genealogies coherents d’una escola contemporània formada per Blai Bonet, Josep Maria Llompart, Ponç Pons, Pere Perelló o Hilari de Cara. El periodista i crític Andreu Gomila s’aproxima a Alcover per, tot i reconeixent-li els mèrits, encarar amb mirada oberta les contradiccions literàries (el canvi de llengua i d’estil), polítiques (amic de Maura, s’aproximarà al món de la Lliga), personals i estètiques d’aquest homenot de la literatura catalana moderna.

L’home que mirava els pins

Tot i ser bàsicament un ciutadà, Alcover va bastir un imaginari de Mallorca centrat en la natura humanitzada i mitificada de la serra de Tramuntana. Ambdós adjectius són rellevants, ja que, malgrat entendre l’illa com un paradís, sempre és present o bé la figura humana, sovint idealitzacions del passat pagès, o bé la personificació d’elements naturals com succeeix al citat Desolació. En ambdós casos es recrea un ahir llegendari partícip aleshores de la (re)creació d’una identitat pròpia mallorquina coincidint amb el regionalisme polític català. Segons Gomila, vista amb ulls d’avui, aquella pàtria idíl·lica fa més sagnant la destrossa i la decadència del paisatge illenc present.

A més de recrear-la en vers, Alcover exercirà d’amfitrió i divulgador d’aquesta Mallorca mítica. De la seva mà, tots els visitants significats -de Rusiñol a Carner, passant per Rubén Darío i Joaquim Mir- compartiran la seva mirada i, a través d’ella, en quedaran captivats. De la mateixa manera que l’intercanvi amb Catalunya va permetre a Alcover iniciar una nova etapa com a poeta i trobar complicitats lingüístiques, estètiques, mediàtiques i (més matisadament) polítiques, aquest tracte amb forasters va facilitar-li descobrir l’excepcionalitat de la pròpia insularitat i el tresor preservat per la mar. Com conclou Gomila, “l’Escola Mallorquina és morta i enterrada, però va deixar un mirall esberlat els reflexos del qual projecten imatges del que havia estat aquesta illa de la Mediterrània occidental”.