EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

Una genialitat moderna i paleocristiana

'El crist de nou crucificat' de Nikos Kazantzakis. Club Editor. Trad. Joan Sales. 576 pàg. / 24,95 €

EL 1957 JULES DASSIN VA ADAPTAR LA NOVEL·LA DE KAZANTZAKIS AMB EL TÍTOL ‘EL QUE HA DE MORIR’ . / H. BÉRARD Zoom

Radiant i dramàtica, El Crist de nou crucificat, de Nikos Kazantzakis (1883-1957), té la complexitat tècnica, la combativitat ideològica i la profunditat psicològica pròpies de la literatura moderna, però el seu cor moral i espiritual batega amb un furor i amb un amor primigenis d’una potència i una puresa paleocristianes.

Kazantzakis és Dostoievski en versió mediterrània, i això vol dir Els germans Karamàzov banyada pel sol d’Homer. Joan Sales també va veure la connexió entre els dos autors i les dues obres. A més d’editar-les, va encarregar-se de traduir-les, tot i no saber rus ni grec, recorrent a les versions franceses, castellanes, italianes i angleses disponibles. Maria Bohigas, actual responsable de Club Editor, va optar l’any 2015 per recuperar la versió de Sales dels Karamàzov, però va fer-la restaurar pel traductor del rus Arnau Barios. Ara ha fet el mateix: llegim Kazantzakis segons el català viu, vibrant i natural de Sales, però tenim la certesa que l’actual text és fidel a l’original perquè l’ha restaurat i revisat l’hel·lenista Pau Sabaté.

Ambientada, segons explica Sabaté mateix en la nota final, “en algun lloc d’Anatòlia després de la Revolució Russa i abans de l’expulsió dels grecs de l’Àsia Menor, és a dir, entre el 1917 i el 1923”, el punt de partida argumental de la novel·la és d’una senzillesa, i alhora d’una grandesa, que li confereixen una envergadura quasi mítica.

Al petit poble de Likóvrissi, habitat per grecs cristians però sotmès al domini turc, aquí representat pel molt orientalista personatge de l’agà, és costum “inveterat” celebrar cada set anys la Setmana Santa escollint mitja dotzena de veïns perquè revisquin el Misteri de la Passió encarnant les figures del Crist, dels apòstols més importants i de Maria Magdalena. Els veïns escollits són gent senzilla (el pastor Manollós serà Crist, el cafeter Kostandís serà Jaume, la jove prostituta viuda Katerina serà Maria Magdalena...), però acaben assumint amb tanta fe els papers que els atorguen que la seva senzillesa -rude, primària, innocent- es redimensiona d’una manera revolucionària.

És un exemple de la mestria narrativa de Kazantzakis l’esdeveniment que fa de detonant de la conversió: l’arribada a Likóvrissi d’una colla de grecs cristians famèlics i desesperats, supervivents d’una matança, a qui els turcs han destruït el poble. L’aparició de la corrua de refugiats posa a prova la caritat cristiana dels habitants de Likóvrissi. Les autoritats i els notables de la vila (el pope Grigoris, els rics i poderosos...) opten per desentendre’s dels refugiats i aferrar-se a l’egoisme, mentre que el nou Crist Manollós i els seus apòstols els ajuden. El conflicte està servit.

Desordre i sentit

El mèrit de Kazantzakis és que aborda el conflicte des de totes les perspectives. Hi ha el conflicte íntim dels protagonistes per ser mereixedors de l’altíssim exemple que han d’encarnar, hi ha el conflicte entre dues concepcions de la religiositat (una que apuntala el món injust i antic i una altra que aspira, retornant als Evangelis, a forjar un món nou i més just), i hi ha el conflicte entre ideologies (entre la desigualtat fatalista del feudalisme i la utopia comunal d’un comunisme prepolític i exaltat).

Presentada així, pot fer la impressió que El Crist de nou crucificat és una novel·la freda, calculada i mecànica, entre al·legòrica, teològica i intel·lectual. En absolut. Igual que en les millors novel·les del XIX i del XX, igual que en la vida, aquí tot conviu en desordre i amb sentit: el misticisme i la sensualitat, l’ascesi de l’eremita i l’opulència existencial del panteista, la gràcia popular i l’elevació espiritual, la violència i la bondat, l’humor i la tragèdia, la quotidianitat esquerpa i els miracles gloriosos. La prosa de Kazantzakis versionada per Sales resulta poètica i feréstega, gràcil i tumultuosa: els diàlegs sonen amb una vivacitat energitzant i les descripcions són d’una precisió plàstica formidable. És una obra mestra. Una de les grans novel·les del segle XX.

Més continguts de llegim