EL LLIBRE DE LA SETMANA
Barcelona

El nou Don Delillo: mort per codificació

L'escriptor nord-americà torna amb 'El silenci', una novel·la misteriosa i espectral

Don Delillo / EFE Zoom

Si els esquimals, segons diu el fals clixé, saben distingir entre 40 tonalitats de blanc, Don DeLillo en deu apreciar 400. D’un temps ençà, la seva obra novel·lística consisteix en miniatures que, si fossin quadres, serien de pintura blanca sobre llenços blancs. L’autor es va acomiadar del segle XX amb la monumental Underworld i des de llavors ha publicat sis novel·les més, totes breus i molt acotades en l’espai: una limusina (Cosmopolis), una exposició (Point Omega) i un centre de criogenització (Zero K).

A El silenci (Edicions 62) l’acció –si se’n pot dir així– passa en un avió i dins d’un pis elevat de Manhattan: dos entorns uterins que protegeixen l’individu del brogit exterior. Una colla d’amics han quedat per veure la Super Bowl plegats. Dos membres del grup arriben des de París, però tenen un accident d’avió. Però DeLillo rebenta qualsevol expectativa d’estridència i fa que una el·lipsi amagui al lector el moment de l’impacte. perquè el que vol estudiar és l’estat de xoc posterior. La parella no ho sap encara, però les pantalles han deixat de funcionar arreu. És el caos. Probablement la Tercera Guerra Mundial. Qui l’ha declarat? Les mateixes màquines? Sense aparells es fa difícil de saber. A la casa, el marit segueix enganxat a un televisor opac, esperant que arribi el miracle de la imatge. Un dels convidats comença a recitar de manera erràtica pensaments d’Albert Einstein poderosament vigents. Quan finalment el grup de cinc es completa, s’adonen que no tenen eines per crear una comunicació efectiva entre ells: tothom ha externalitzat els pensaments, sentiments i neurosis a les respectives pantalles portàtils. Som al món de les recompenses immediates subministrades píxel a píxel.

El sentir dels darrers temps

El lector es troba, doncs, amb una novel·la força estàtica, on la intensitat l’aporten una sèrie de diàlegs aparentment banals –si es prenen línia a línia– però que sumats configuren una xarxa on s’arrapa, amb la capacitat d’observació habitual en DeLillo, el sentir dels darrers temps. En alguns moments els personatges semblen titelles creats per Buñuel, incapaços de sortir d’aquell pis per comprovar de primera mà si el món s’està acabant. Un personatge s’hi aventura, però altre cop se li esmuny al lector la possibilitat d’una explicació. Altres estones s’evoca la fractura tecnològica que abans van cantar Radiohead, a OK computer, o Grandaddy, a The sophtware slump. Però probablement sigui Kate Tempest qui, amb el seu Let them eat chaos, ha explorat des de la música aquesta desconnexió humana esterilitzant. Tot en DeLillo és delicat i els equilibris són precaris. Els diàlegs funcionen alhora amb misteri i precisió matemàtica. Per sort, l’excel·lent traducció de Ferran Ràfols captura aquesta màgia.

La impossibilitat del contacte queda subratllada en diversos passatges. ʺA l’habitació, la Tessa pensa a tornar a casa, ser a casa, el lloc en què, per fi, no es veuen, es passen pel costat, diuen què quan l’altre parla, conscients només que una silueta familiar ha fet un soroll per allà a la voraʺ, escriu DeLillo. O bé: ʺ¿Cadascun d’ells era un misteri per als altres, per propera que fos la seva relació, estaven tots tan naturalment protegits que s’escapolien de tota avaluació definitiva, tota apreciació invariable per part de la resta de comensals?ʺ

En els moments més ombrívols, El silenci és una novel·la espectral sobre fantasmes que encara no han entès que fa temps que van morir o, més específicament, van ser convertits en informació digital pujada al núvol. Però hi ha també un humor latent, que neix de la constatació de l’absurd de tot plegat. "Hormiguitas que no entienden el pie que las pisa", que canta Albert Pla. I és a través d’aquesta fina escletxa de l’humor que veiem com la humanitat dels personatges s’obre pas, malgrat els mecanismes de control de masses. DeLillo ens regala, subtilment, la possibilitat del caos, és a dir, de la vida.