El gran dia de la senyoreta Pettigrew, aquesta novel·la que ara ens presenta El cercle de Viena amb una encertada traducció de Marta Rossich, publicada el 1938, té tot el gust i l’espurna de les pel·lícules d’Ernst Lubitsch: l’ambient de classe alta vist per algú extern, una joie de vivre que anul·la qualsevol idea preconcebuda sobre el sexe (Lubitsch va explorar les possibilitats del triangle de dos homes i una dona a Una dona per a dos, del1933, i el d’un home i dues dones a Trouble in Paradise, del1932) i una perspectiva que no jutja, perquè, al cap i a la fi, el que ens impulsa a tots és si fa no fa el mateix (com es pot veure a Ninotchka, del 1939). I igual que li passava al personatge interpretat per Greta Garbo, a la senyoreta Pettigrew només li cal un dia en un món que ignora per adonar-se que la vida, sempre, és en una altra banda.

Winifred Watson va néixer a Newcastle el 1907. El seu pare tenia quatre sabateries (la seva clientela era sobretot de classe treballadora), però la Gran Depressió dels anys 30 el va portar a la ruïna, i la Winifred va haver de renunciar a fer una carrera universitària. Començà a treballar de mecanògrafa, però tenia tan poca feina que el 1934 escrigué en hores d’oficina la seva primera novel·la, Fell top, una història rústica sobre un matrimoni que manté una relació sexual sàdica. El 1936 arribà Odd shoes, una altra història picant ambientada al Newcastle del segle XIX. Les dues novel·les van tenir prou èxit (la primera s’adaptà per a la ràdio), i per això l’editorial que la publicava, Methuen, no va veure amb bons ulls el canvi de registre que suposà la següent, El gran dia de la senyoreta Pettigrew, que era presentada en un embolcall molt més frívol i que, aparentment, no tenia més objectiu que divertir.

Però no crec que aquesta fos l’única intenció de Winifred Watson. La senyoreta Pettigrew del títol és una jove que se’ns presenta atractiva com “les belleses de la gran pantalla”. “Els cabells, daurats i enrinxolats, li queien en desordre al voltant de la cara”. També tenia uns ulls “blaus com gencianes”, i a les galtes “el rubor rosat de la joventut”. Però la seva existència és “monòtona i miserable, i l’única extravagància que es permetia era la seva orgia setmanal al cinema, on vivia durant dues hores en un món de somni”.

Una visió crítica insubornable

Winifred Watson fa col·lisionar la senyoreta Pettigrew amb el món absurd, capritxós i despreocupat de la classe alta britànica, en un ambient de còctels i clubs nocturns, en què les restriccions sexuals desapareixen (perquè s’han inventat per als pobres, naturalment), i en què ella aplica la seva visió crítica, ja sigui al costum dels homes d’enviar flors a les dones (ells saben “que totes les bledes sentimentals del món quedaran commogudes”) com a l’hora de qualificar d’estúpids els homes que fan estupideses.

Tota la situació que viu la senyoreta Pettigrew al llarg d’aquest dia que canvia la seva vida és fruit d’un equívoc que potser és millor no desvelar, ni tampoc el final; i no perquè no sigui previsible, sinó perquè una vegada embarcats en el relat d’iniciació de la senyoreta Pettigrew volem quedar tan sorpresos com ella per tot el que li va passant.

L’autora d’aquest deliciós volum, per desgràcia, deixà d’escriure durant la Segona Guerra Mundial, quan un bombardeig va destruir casa seva i se’n va haver d’anar a viure amb els sogres. “Ho vaig deixar”, digué. “M’era impossible escriure en una casa aliena constantment rodejada de gent”. El 2000 Persephone Books reedità la seva obra amb un èxit inesperat, i el 2008 La senyoreta Pettigrew es va adaptar al cinema amb la cara de Frances McDormand.