EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

Rescabalar el temps perdut, o passar-hi comptes

'Bandit' d'Itamar Orlev. Quaderns Crema. Trad. Eulàlia Sariola. 430 pàg. / 24 €

Rescabalar el  Temps perdut, o passar-hi comptes Zoom

Per a Itamar Orlev (Jerusalem, 1975), els dos factors crucials en la configuració d’una personalitat i en el rumb d’una vida són la relació amb els propis pares i el lloc que et toca ocupar en la història. L’observació que acabo de fer té alguna cosa d’obvietat molt primària, ho sé, però el cert és que la primera novel·la d’Orlev, Bandit, publicada el 2015 i apareguda ara en català en una traducció d’Eulàlia Sariola que s’intueix meticulosa i fiable, expressa aquesta doble idea d’una manera tan esgarrifosa i precisa que aconsegueix fer-la ressonar amb el timbre de les veritats essencials, incontestables.

Com tantes altres novel·les, Bandit comença amb l’esclat d’una crisi personal que capgira la vida del protagonista i narrador. En Tadek, un escriptor frustrat en la trentena, que va néixer i passar els seus primers anys a Polònia però que va emigrar a Israel amb la seva mare jueva i els seus germans, es queda sol després de ser abandonat per la seva esposa, que s’ha cansat del seu mal humor i la seva apatia i que s’ha emportat amb ella el fill que tenen en comú. Tot plegat seria una crisi familiar com tantes altres, si no fos que en Tadek, de sobte, pren consciència que cada cop s’assembla més a qui menys entén, a qui més ha temut i a qui més detesta: el seu pare.

La relació entre en Tadek i el seu pare constitueix el nucli argumental, emotiu i moral de la novel·la. És una relació que va ser dolorosa i traumàtica en origen, perquè el pare amb qui va conviure de petit era un alcohòlic violent, de vegades encantador però sovint brutal i egoista, i que és inexistent en el present (l’acció transcorre el 1988), perquè des que en Tadek se’n va anar de Polònia no n’ha tornat a saber res. Fins ara. Perquè, ara que la dona l’ha deixat, torna a Polònia per retrobar-lo.

Muntada com un relat de reconstrucció i d’autoconeixement, Bandit conjuga tres plans narratius, tots ells narrats pel propi Tadek amb un estil i un to sobris, directes i intensos. El primer pla se centra en el complicat reencontre amb el seu pare, ara ja un vell solitari i decrèpit, en una Polònia en què el règim comunista està a les acaballes. Ja de nou a Israel, el segon pla té com a focus principal el balanç que en Tadek fa de la visita a Polònia, un balanç que posa en comú amb la mare perquè necessita la seva versió per completar el que ha viscut. El tercer se centra en els records de la Segona Guerra Mundial tant del pare com de la mare, ell un partisà eslau antinazi i anticomunista que va patir i va cometre barbaritats de tota mena, ella una jueva que va estar al gueto de Varsòvia i es va escapar pels pèls de la mort. Orlev, brillant, desplega tots tres plans alhora, d’una manera organitzada però mai mecànica, establint correspondències entre personatges, associacions entre records i encadenaments entre escenes.

Seriosa, emocionant i cruel, Bandit és una novel·la plena d’històries -tot està articulat, recordat i expressat a través d’històries-, com breus contes que corren per les venes del conte global que és la novel·la. Orlev, sens dubte, és un narrador de primera. Allò que fa de Bandit una novel·la excel·lent, però, és el remolí de contradiccions que arrossega en Tadek, i a nosaltres amb ell. Davant del pare, en Tadek se sent esquinçat entre l’admiració pel seu vitalisme i el terror per la seva fúria, entre la temptació d’entendre’l -al capdavall, és un monstre perquè les monstruositats de la història l’han fet així- i la convicció que no mereix ser exculpat, entre la voluntat de perdó i les ànsies d’odi etern, entre les ganes de rescabalar el temps perdut i la necessitat de passar-hi comptes. Ja ho he dit: excel·lent.