Per a Florent-Claude Labrouste, el personatge principal de Serotonina, l’última novel·la de Michel Houellebecq, el moment “més dolorós de la jornada és el de despertar-se”: per suportar la consciència li cal prendre antidepressius. En Paul, el jove escriptor que protagonitza Taipei, de Tao Lin, viu a Brooklyn i per conviure amb la monotonia combina opiacis (Percocet), estimulants (Adderall) i relaxants musculars (Flexeril). La jove narradora de Mi año de descanso y relajación, d’Ottessa Moshfegh, també s’infla a còpia de pastilles, però el seu camí és el dels somnífers: l’abús de substàncies sedants, de barbitúrics i antipsicòtics assossega el personatge, però provoca l’efecte contrari al lector, que des de les primeres pàgines del llibre intueix que sota el vernís humorístic que l’autora nord-americana aplica a moltes escenes hi batega un drama segurament irresoluble.

Hi ha moltes maneres de llegir aquesta novel·la. Et pots deixar bressolar per blurbs com els de Lena Dunham (“És l’h*stia de divertida” i banalitats similars). Pots fer-ne una lectura comparativa amb autors que s’han especialitzat en mostrar les ombres de l’ànima humana -de Charles Bukowski a Shirley Jackson, passant per Flannery O’Connor i Harry Crews-, i jugar a discernir quin d’ells arriba més lluny i és capaç d’abocar més atrocitats per pàgina. Hi ha l’opció, en canvi, de centrar-se en el text: què diu i com ho fa, més enllà de deixar-se condicionar pel hype mediàtic i pel rosari de referències sovint agafades pels pèls. Mi año de descanso y relajación és una novel·la sobre la necessitat de desconnectar d’un món idiota a partir d’un mètode encara més idiota, la ingestió desmesurada de pastilles amb l’objectiu d’hibernar tant de temps com sigui possible per fer net. La resistència íntima s’esmicola igual que els comprimits amb trazodona, zolpidem i pentobarbital.

Una insatisfacció perpètua

Tenim una narradora que perd la feina en una galeria d’art on el críptic Ping Xi exposa gossos caniche dissecats que treuen rajos làser pels ulls. Sense feina però amb diners, opta per no sortir de casa. De tant en tant truca a l’examant, Trevor, que només sembla interessat en les fel·lacions que li pugui fer; per sort, també la visita la millor amiga, Reva, obsessionada amb perdre pes i amb un home casat amb qui comparteix oficina. Totes dues són novaiorqueses benestants. Totes dues estan insatisfetes i malden per sobreviure a còpia de fàrmacs o del vòmit compulsiu. A la narradora li encanta la versatilitat interpretativa de Whoopi Goldberg i fabula sobre la seva vagina, “ferma, honesta, magenta”. Reva, en canvi, està més pendent de l’esquelètica figura de Kate Moss.

Moshfegh, que anteriorment ha publicat Mi nombre era Eileen (2015, en castellà a Alfaguara) i els contes de Homesick for another world (Vintage, 2017) demostra en nombroses ocasions que l’observació i la imaginació combinades amb encert són capaces d’oferir dosis precises de mala llet: passa quan descriu la consulta de la doctora Tuttle, on hi ha números endarrerits del National Geographic i joguines per a gats (al lavabo hi troba “pólvores antimicòtiques”); també en l’aproximació a la sensibilitat de les galeries d’art (“El mercat es va allunyant de l’emoció. Ara tot va del procés i de les idees i de la marca”); quan esquartera verbalment els hipsters ; quan recorda els seus pares morts durant el capítol del funeral de la mare de Reva, probablement el millor de la novel·la.

L’única treva que el llibre ofereix és l’el·lípica història d’amor entre les dues amigues. La resta dels seus cervells es poden comparar, com diu la protagonista sense nom, amb “un camió d’escombraries ple fins dalt”. Moshfegh explica aquestes deixalles meravellosament bé. No hi ha ni una sola pàgina que avorreixi. Els diàlegs són brillants. Per llegir-la, això sí, cal passar per un bon moment anímic: en cas contrari, la novel·la pot tenir efectes secundaris.