Crítica
SIMONA ŠKRABEC

Fets gravats a la memòria d’un poble

'Els anys de la serp' de Joan Rendé. Proa. 304 pàg. / 18 €

Joan Rendé (Barcelona, 1943) a la llibreria  La Impossible de l’Eixample. / CÈLIA ATSET Zoom

El recurs d’un narrador poc fiable és poderós. Una guerra narrada amb els ulls d’un infant és una de les estratègies discursives més punyents. La ment d’un personatge encara no preparat per concebre la maldat transmet llavors aquella terrible confusió en la qual allò que ens hauria d’horroritzar és percebut com l’únic possible estat de les coses. És estremidor comprovar que un nen pot entendre la mort i la devastació com a única realitat possible. Mercè Rodoreda, per exemple, ha sabut utilitzar aquesta perspectiva per sacsejar de valent les consciències gandules. Joan Rendé, amb Els anys de la serp, poua molt clarament en aquesta herència de la literatura catalana que ha volgut convertir l’experiència traumàtica del país en una narració íntima, en una experiència de proximitat davant de la qual és impossible tancar els ulls. Però la seva heroïna és, tanmateix, ben diferent. No té cap experiència directa de la guerra, tempteja les converses dels adults per fer-se una idea sobre un passat silenciat que mai arriba a ser coherent. Són les imatges, poderosíssimes, les que escriuen aquí la història, no un relat ordenat i lineal. Com si es tractés d’un gravat de Francisco de Goya amb la terrible acusació “Yo lo vi ”, l’horror d’aquells anys queda palès en els ulls d’una altra noieta, per sempre més muda i absent des que es va trobar el pare penjat en una branca. Per a aquests fets gravats a la memòria del poble amb ferro roent, Rendé ja no busca causes ni explicacions, però aconsegueix transmetre al lector la sotragada emocional que obliga a no oblidar mai, a no fer-se il·lusions que el dolor sigui esborrable.

L’experiència bàsica de la protagonista és la mudança permanent. Els primers anys de la seva vida queden marcats per una provisionalitat extrema. La família viu a mercè dels encàrrecs de l’empresa estatal. El pare, amb els seus rucs, talla boscos per a la construcció de les vies del ferrocarril. La criatura, però, és desperta i lliure com un ocellet i, en lloc de deixar-se afligir per les circumstàncies, creix vigorosa, ferma, del tot independent. Aquest nucli sa que s’ha sabut construir fa que sempre se senti mestressa d’ella mateixa i confia només en les seves pròpies forces. Les desgràcies arriben aviat i la trama evoluciona cap a un combat amb la mare-monstre que és aquí èpic i alhora incruent.

La bondat que la nena ha interioritzat entre els arbres i en les solituds de la muntanya li permet esquivar el rancor o el menyspreu a tots aquells que li han fet mal. Joan Rendé ha creat un exemple de resiliència, per descomptat, però amb matisos. La seva protagonista no és ingènua, sap que l’atzar ho domina tot i que poc es pot fer per canviar les persones. Aquesta resignació serena i la ironia tènue, quasi tendra, que amaren el relat, fan que la novel·la no sigui una postal esgrogueïda sinó una relectura de la capacitat que tenim les persones de construir-nos una pàtria, una llar, un lloc al qual volem pertànyer.