L’obra d’André Breton (1896-1966) ha tingut un recorregut mínim en català. Arrenca amb la versió de Joaquim Sala-Sanahuja de Nadja per a Llibres del Mall del 1986, continua amb una petita antologia a Poesia francesa contemporània (Edicions 62, 1987), amb la novel·la L’amor boig -editada el 2015 per L’Art de la Memòria i traduïda per Glòria Roset- i acaba amb la reedició de Nadja, aquest cop a Adesiara. No es pot llegir cap dels llibres de poemes sencers ni cap dels assajos d’un dels grans referents de les avantguardes, que va partir del dadaisme per deixar-se infiltrar pel surrealisme fins a convertir-se’n en ideòleg i dirigent a partir, sobretot, de la redacció del primer Manifest l’any 1924. “La realitat, per a Breton i els seus companys, ha de conjugar-se amb el somni i constituir-se en una mena de realitat absoluta, de superrealitat -escriu Sala-Sanahuja al pròleg que recupera la nova edició-. L’estatut surrealista del creador ha de consistir a cercar aquesta superrealitat, a assenyalar-ne el valor poètic i a traçar els ponts i els lligams que hi menen”.

Nadja va arribar el 1928, quatre anys més tard que Les pas perdus. És una de les millors portes d’entrada a la dimensió desconeguda bretoniana, plena d’associacions, de troballes inesperades i de llampecs metafòrics (“descanso, de nit, sobre un llit de vidre amb llençols de vidre”). Tot comença amb una pregunta del narrador: “Qui soc jo?” Breton intentarà donar-hi resposta a partir de l’extravagant relació amb una jove, la Nadja del títol, amb qui coincideix per primera vegada el 4 d’octubre del 1926 al carrer Lafayette, a pocs metres de la llibreria de L’Humanité. L’escriptor francès combina les entrades d’un dietari que acaba vuit dies després i les consideracions posteriors, escrites en un to més reflexiu que el calendari de trobades artístiques i amoroses amb una jove que encarna l’esperit lliure del surrealisme. És perdent-se amb ella, deixant-se il·luminar per les seves intuïcions i connexionsmentals, que Breton s’endinsa en nous territoris textuals, molt ben acompanyats d’imatges que descriuen el París de l’època i, puntualment, acudeixen també a les il·lustracions enigmàtiques de la noia.

“No crec que per a Nadja pugui haver-hi una gran diferència entre l’interior i l’exterior d’un asil”, escriu Breton. Mesos després de conèixer-la va acabar internada en un hospital psiquiàtric. El surrealisme flirtejava amb els estats alterats de la ment. Nadja, en canvi, va quedar atrapada en els seus deliris. Llegir-ne la història -sobretot quan el narrador s’enretira i li dona protagonisme- encara captiva. Un dels passatges que sintetitza més bé l’esperit de les avantguardes és d’ella, quan menciona breument la filla que ha abandonat i n’explica una anècdota que la singularitza entre els altres infants: la petita sempre té “la idea de buidar els ulls a les nines per veure què hi ha darrere aquells ulls”.