BarcelonaTé una mirada tímida, i parla amb un fil de veu que la mascareta encara dificulta una mica més de desxifrar, però l'ambició de Fatoumata Kebe és enorme. Doctora en astronomia per la Universitat de la Sorbona, astrofísica i aspirant a viatjar algun dia a la Lluna, ha visitat Barcelona per inaugurar el festival Kosmopolis del CCCB, que ha tingut com un dels eixos temàtics principals la mirada a l'espai exterior des de la ciència i la literatura. Kebe hi ha parlat del seu primer llibre, L'altra cara de la Lluna (Angle / Blackie Books, 2020), on combina consideracions científiques, històriques i mítiques sobre l'únic satèl·lit de la Terra.

El filòsof, matemàtic i teòleg Blaise Pascal va escriure, a mitjans del segle XVII: "El silenci etern dels espais infinits m'espanta". Sembla que a vostè aquest silenci més aviat l'atreu.

— Sí i no. L'espai exterior és immens, i a mi també em fa por. Si pensem que es calcula que hi ha uns cent mil milions d'estrelles, la xifra et deixa estabornit.

Per què es va interessar per l'estudi dels astres?

— Per una raó molt senzilla: la seva bellesa. Vaig créixer a París i, des d'allà, al cel amb prou feines hi veia estrelles, perquè ja estava molt contaminat. Però allà al mig hi havia la Lluna, i em quedava embadalida mirant-la. Els meus pares sempre em deien que tenia el cap a la Lluna [riu].

Espero que no li diguessin llunàtica...

— No, això no [riu]. És curiós, perquè es descriu com a llunàtic algú que canvia d'humor de manera brusca i, en canvi, la Lluna es transforma a poc a poc, té un cicle marcat i unes fases molt estables.

L'interès pels astres no li va venir de família, llavors?

— No. Va ser gràcies als llibres i documentals que em vaig anar interessant pels astres i per l'espai exterior. Quan vaig començar a estudiar astronomia no imaginava com podia arribar a ser de difícil: és una disciplina que es pot enfocar de moltes maneres, des de la biologia, la geologia o la mecànica dels cossos celestes...

Va decidir especialitzar-se en estudiar la brossa espacial. En què consisteix?

— Són els residus que hem generat els humans a l'enviar satèl·lits i altres objectes a l'espai. Quan deixen de funcionar, perdem la pista dels residus, que poden ser de mides molt diverses. El problema és quan un d'aquests objectes entra a la nostra atmosfera i cau al damunt d'un lloc habitat. L'any passat, les restes d'un coet xinès van anar a parar a un poble de la Costa d'Ivori. Hi ha països que tenen conductes irresponsables a l'espai exterior, però poden tenir conseqüències arreu. Cal detectar aquesta pol·lució espacial per evitar problemes.

¿La feina que fa es pot descriure com ecologisme galàctic?

— Se'n podria dir així, sí [riu]. Dues de les meves passions són l'espai exterior i el medi ambient.

Entre els seus plans de futur imminent hi ha viatjar a la Lluna.

— Sí. Fa molts anys que l'observo i l'estudio pensant que algun dia hi aniré. L'Agència Espacial Europea ha obert una convocatòria per formar quatre astronautes. L'última vegada que això va passar va ser el 2009 i s'hi van presentar 1.300 candidats, dels quals només en van escollir mitja dotzena. Aviat sabré si m'agafen.

I llavors?

— Llavors començarien dos anys d'entrenament a Colònia i, després d'això, un cop em gradués com a astronauta podria formar part d'alguna expedició. La Lluna queda només a tres dies de la Terra!

Només hi ha hagut dues astronautes europees, fins ara.

— Sí. Una d'italiana, Samantha Christoforetti, i una altra de francesa, Claudie Haigneré.

Per què hi ha tan poques dones astronautes?

— Hi ha molt poques places i les condicions són molt restrictives: cal tenir un màster en ciències, tres anys d'experiència professional en el teu camp i formació com a metge o com a pilot. També hi ha el requisit de dominar dues llengües: l'anglès i una altra. Les dones podem ser bones astronautes, hem de deixar d'autocensurar-nos. Per aconseguir-ho, primer cal fer més feina per tenir més dones amb carreres científiques. A França, sempre que els mitjans de comunicació acudeixen a experts, si són homes la gent se'ls creu, i les poques dones que surten són qüestionades.

L'altra cara de la Lluna ens parla de la formació del satèl·lit, de mites que s'hi relacionen i d'autors que han escrit sobre ella, com Cyrano de Bergerac i Victor Hugo. També recorda que si l'ésser humà va trepitjar la Lluna va ser més per motivacions polítiques que científiques.

— La cursa espacial entre els Estats Units i l'URSS durant la Guerra Freda va acabar amb les imatges dels americans trepitjant la Lluna el 21 de juliol del 1969.

El model capitalista va vèncer un cop més el comunista.

— Ni la Lluna ni els altres planetes estan prou protegits jurídicament davant el capitalisme. Les Nacions Unides diuen que cap nació no es pot apropiar d'un cos celeste, però no menciona les empreses.

¿Una de les grans batalles del futur imminent serà la possible explotació de recursos d'altres astres?

— És molt probable. Les expedicions a la Lluna tenen un vessant científic i d'exploració, però un altre de polític i fins i tot econòmic. Em preocupa la idea de colonitzar altres planetes. Qui es podrà permetre viatjar-hi seran empresaris, persones molt riques... Si hem de reproduir el mateix sistema de desigualtats que a la Terra, més val que no hi anem.

També es parla de la possibilitat d'haver d'abandonar la Terra. ¿Arribarem al punt de destruir-la?

— Sembla mentida que el nostre planeta aguanti, amb tot el que li estem fent. Hem fet emmalaltir la Terra, però la idea de buscar un planeta alternatiu no té cap sentit. El destruiríem igualment.