Hereu de Cervantes i de la literatura picaresca, antecedent i influència de Kafka i Beckett, company brillantment deformat i sarcàsticament deformador dels seus coetanis realistes europeus (és Balzac sense refinament, és Dickens sense esperança), Nikolai Gógol (1809-1852) és un dels noms centrals de la literatura russa, que tants noms centrals ha donat a la literatura mundial. Ànimes mortes, apareguda originàriament el 1842 i de la qual hi havia una segona part que el mateix autor es va encarregar de destruir abans de morir, és la seva obra més coneguda, una obra mestra de la sublimitat i el grotesc, una carnavalada i un retaule social exacte, i ara La Casa dels Clàssics n’acaba de publicar una edició en català molt difícil de millorar, amb un pròleg orientador de Xènia Dyakonova i amb una traducció d’Arnau Barios que s’intueix tan imaginativa com rigorosa i precisa. No ens venen “sopars de copec”, aquí. (Per si això fos poc, l'edició inclou també un breu epíleg explicatiu exemplar del mateix Barios.)

Hi ha un tipus bastant específic de grandesa literària que només la irradien les grans novel·les del XIX: ambició panoràmica i minuciositat detallista, retrat d’una realitat política i socioeconòmica i exploració d’una vasta galàxia d’individualitats, majestuositat i banalitat, narració d’unes vides i reflexió sociomoral i filosòfica sobre aquestes vides...

Amb el seu sentit de l’humor desconcertant i estranyot, amb la seva prosa cantelluda i plena de registres –des de la broma estrident, el joc de paraules vulgar i l’insult de taverna fins a la comparació elevada i la metàfora audaç–, amb el seu nacionalisme lingüístic rus desbocat –Gógol era ucraïnès, però era un assimilat i arreu del llibre hi traspua la seva obsessió per expandir i depurar la llengua russa–, amb el seu argument de pura picaresca, amb els seus personatges que són uns pocapena i uns aprofitats i uns hipòcrites i uns canalles, amb tot això, dic, sembla que Ànimes mortes no pugui encaixar dins la galeria canònica de rutilants títols novel·lístics del XIX. Però i tant que hi encaixa! N’és una peça major.

La dignitat de 'l'alta rialla entusiasta'

L’argument de la novel·la és tan senzill com inquietant, suggeridor i ple de possibilitats humanes i narratives. “El Conseller Col·legiat Pàvel Ivànovitx Txítxikov”, un tipus poc agraciat i gens carismàtic, però que sap guanyar-se la confiança i la simpatia dels altres, es dedica a visitar grans propietaris i terratinents –l’acció transcorre en l’època tsarista, feudal i esclavista– per fer-los una oferta de compra de serfs, anomenats i comptabilitzats com a ànimes, amb la particularitat que el protagonista, per a sorpresa de tothom i sense que ningú (tampoc el lector) entengui ben bé per què, vol comprar serfs ja difunts, però que encara constin com a vius al cens. Tant des d’un punt de vista ètic i còmic –picaresca pura– com des d’un punt de vista diguem-ne filosòfic i existencial –l’absurditat, la tragèdia, el nihilisme–, la riquesa significativa d’aquesta premissa argumental és enorme. I Gógol l’esprem al màxim. En treu un mostrari vivíssim dels pecats, les misèries, els defectes, les hipocresies, els vicis, les vulgaritats i les maldats de la societat russa de l’època, però de tant en tant també hi insufla una poderosíssima alenada existencial: “Hi ha persones que no existeixen com a realitats, sinó com a esquitxos o taquetes sobre la realitat”.

En un parell de pàgines memorables que hi ha just a la part central de la novel·la, Gógol explica el seu programa estètic i moral i ve a dir que escriu perquè els seus coetanis admetin d’una vegada que són “igual de prodigiosos els vidres que reflecteixen el sol i els que transmeten el moviment d’insectes imperceptibles”, i que “l’alta rialla entusiasta” és “digna d’un lloc a la vora de l’alt impuls líric”. Alta rialla entusiasta i alt impuls líric: Ànimes mortes és exactament això.