"Segrestada. Torturada. Tancada. Forçada a parir al damunt d'una taula. Violada. Obligada a fingir. Alliberada, finalment. I llavors, repudiada, rebutjada, sospitosa". Així resumeix la periodista Leila Guerriero (Junín, 1967) la peripècia de Silvia Labayru, segrestada a Buenos Aires pels milicos quan tenia vint i anys i estava embarassada, i tancada a l'Escuela Mecánica de la Armada (ESMA).

D’entre els molts llocs de dolor que ha fabricat el segle XX –començant pels camps de concentració nazis–, ocupa un lloc rellevant en l’imaginari col·lectiu l'ESMA, que durant la dictadura militar argentina (1976-1983) va ser centre de detenció, tortura i extermini. Uns cinc mil detinguts hi van passar, dels quals molt pocs van sobreviure. Qui no hagi vist Garage Olimpo que corri a veure-la.

Guerriero ha volgut aprofundir en aquest drama, que no només ho va ser per als segrestats i desapareguts, sinó per a la societat argentina en el seu conjunt, igual que les fosses plenes de republicans en els nostres pobles són una ferida compartida. No és fútil citar el nostre drama perquè, a La llamada, el que fa Guerriero és parlar d’aquella salvatjada, però també de com es va gestionar aquella realitat quasi inassumible. Fent un retrat d’una de les víctimes des de molts punts de vista, fa un retrat polièdric de com es gestiona la barbàrie. S’assumeix, es nega, es disfressa, s’impugna?

Filla de militar i molt atractiva, Silvia Labayru va educar-se al Nacional al costat d’altres nois i noies de classe alta destinats a brillar. Va ser allà on va polititzar-se i va entrar als Montoneros, una organització guerrillera simpatitzant del peronisme nascuda per boicotejar la dictadura. Un dia qualsevol del 1976, per a aquesta jove va començar el calvari. Un any i mig després va ser alliberada i va començar per a ella un altre drama: no era tractada com una supervivent, sinó com una traïdora.

Trencar el tabú de la violació

L’havien cregut morta i ella tornava de la mort. Per si no fos prou, havia estat obligada a ajudar l’enemic en virtut d'una suposada “rehabilitació”. I la gent es preguntava: ¿per què ella es va salvar i tants d’altres no? Per què van entregar la seva filla a la família i no la van robar? Per què li deixaven de tant en tant passar uns dies amb els seus, amb la filla que va tenir amb la seva parella de llavors, el pare de l’actriu Bárbara Lennie? Labayru va ser també la primera dona a denunciar els milicos per violació, i el tabú de la violació va planar sobre el seu gest. No va tenir por de l’estigma i va ser valenta, com demostra aquest llibre, que és, abans que tot, un altre pas de rosca a la condició de víctima.

Leila Guerriero és un dels grans exponents de l’anomenat periodisme narratiu, juntament amb altres noms, com Juan Gelman o Martín Caparrós, fills per la seva banda del nou periodisme de Capote i companyia. Per a ella el periodisme narratiu és veure el que tots miren però que no tots veuen. A La llamada fa servir el mateix mètode que ja va fer servir a Opus Gelber, en aquest cas el retrat d’un pianista de renom: copsar algú a través de la mirada dels altres. Evidentment, hi ha també moltes hores d’entrevistes a Silvia Labayru, sigui a Madrid o a Buenos Aires. El seu testimoni fa veritable basarda. D’entre tants moments, em quedo amb aquestes paraules de quan la treien de la casa dels horrors: "Mirava el carrer a través de la finestreta i sentia que no era viva ni morta, que no em trobava ni en un costat ni a l'altre. Era als llimbs". Una obra convincent i molt respectuosa però gens condescendent: una denúncia reparadora. Potser una mica massa llarga.