És una de les veus més importants de la poesia en llengua castellana, d'ara i de tots els temps. Juan Gelman (Buenos Aires, 1930) ha passat pel festival Barcelona Poesia per presentar el seu últim poemari, El emperrado corazón amora (Tusquets, 2011), una obra robusta, reflexiva i serena, allunyada de qualsevol engruna de pedanteria, que arriba quatre anys després que l'autor argentí guanyés el premi Cervantes.

Acaba de fer 81 anys i segueix fumant.

El metge m'aconsella que no ho deixi. És amic meu, però això no influeix en el seu consell, espero: diu que després de setanta anys fumant deixar el tabac pot arribar a ser contraproduent. El germà d'un amic meu va deixar de fumar i de beure de cop i volta, tot alhora, i al cap de molt poc va tenir un infart. Aquesta va ser la reacció del seu cos per haver-lo privat d'alcohol i nicotina.

Diu que fa gairebé setanta anys que fuma. Devia començar molt jove.

Quan tenia onze anys, si no recordo malament. Al barri de Buenos Aires on vaig créixer, Villa Crespo, ens deien marietes, si no fumàvem. I així va ser com vaig encendre el meu primer Benson and Hedges...

Villa Crespo és l'escenari des d'on va escriure els seus primers llibres de poemes.

Abans que comencessin a arribar immigrants -entre els quals la meva família, jueus ucraïnesos-, Villa Crespo havia estat un barri de guapos, aquells personatges xulescos, perillosos i tot sovint compromesos que més endavant sortirien als contes de Jorge Luis Borges. Quan jo vaig néixer, l'any 1930, al barri ja hi havia una barreja considerable de cultures: hi havia jueus, sirians, libanesos i gent de l'Europa de l'Est que convivien amb els argentins sense problemes. Pensi que Osvaldo Pugliese, el gran ballador de tangos, era de Villa Crespo.

De ben petit, les seves dues aficions principals van ser el futbol i la poesia.

Llegia molt, però encara passava més temps al camp de futbol. Des que tenia 5 anys he estat del Club Atlético Atlanta, fins i tot el meu quan guanyava un partit... Quan tenia nou anys vaig escriure els primers poemes. Eren poemes d'amor, evidentment: de quina altra cosa podia escriure? El títol d'aquest últim llibre, El emperrado corazón amora , parla d'algú que, tot i el que ha viscut, segueix estimant, obstinat. El verb amorar no existeix: és una invenció de la meva néta de quatre anys.

Va començar a estudiar química a la Universitat de Buenos Aires, però ho va deixar córrer de seguida. Llavors es va afiliar a la Federació Juvenil Comunista; durant la dècada dels 50 va estar vinculat al grup literari El Pan Duro, que lligava la creació amb l'acció política.

No faig cap distinció entre la poesia popular i la culta: observo que entre els meus primers llibres i els d'aquests últims anys hi ha hagut un despullament del llenguatge; ara bé, mai no he cregut que la realitat pogués ser canviada gràcies als versos. Sempre que es parla de poesia política s'obliden dues coses: la primera és que l'únic tema de la poesia és la mateixa poesia; la segona és que al llarg dels últims cinquanta segles de producció poètica, la política i la societat hi han estat presents, encara que en la major part dels casos no hagi estat d'una manera voluntària.

Els versos no canvien la realitat, però la realitat -i les conseqüències que se'n deriven- sí que altera el contingut del que s'escriu. En el seu cas, el terrorisme d'estat de la dictadura militar batejada com a Proceso de Reorganización Social va suposar el segrest, l'any 1976, de dos dels seus fills i la seva seva jove, embarassada de set mesos, i aquest fet va ser determinant a l'hora d'escriure dos dels seus llibres de poemes més coneguts i dolorosos, Hechos (1980) i Interrupciones I i II (1988).

El cop militar del 1976 va ser el sisè del segle XX, al meu país. L'any 1973, quan va ser derrocada la dictadura coneguda com a Revolución Argentina -que havia començat l'any 1966- la generació que tenia entre 20 i 30 anys encara no havia pogut votar mai! Aquest panorama em va fer seguir una sèrie de camins que lluitaven pel canvi i la lliure expressió dels ciutadans.

La forta implicació política el va obligar a exiliar-se a partir del 1976. El pitjor de tot, però, no va ser la situació personal, sinó la pèrdua dels fills.

Marcelo Ariel, el meu fill, va ser assassinat d'un tret a la nuca i en van localitzar les restes l'any 1990. Vuit anys després vaig descobrir que la meva filla havia estat traslladada a l'Uruguai, i que havia estat viva almenys fins que havia donat a llum una nena. L'any 2000 vaig aconseguir trobar la meva néta Andrea!

Li va dedicar molts dels poemes de Valer la pena (2001), un dels seus llibres més optimistes.

Malauradament, la meva recerca encara no ha acabat: de la meva jove no n'he sabut mai més res. M'he trobat amb moltes traves, quan he volgut investigar. Després de quatre canvis de govern a l'Uruguai encara no n'hi ha hagut cap que es comprometés a furgar fins al fons de l'assumpte. Però no m'aturaré fins que sàpiga la veritat.