Literatura
Llegim  /  Crítiques 07/06/2022

El més bonic del món és el que estimes

Eloi Creus ha traduït 'I desitjo i cremo', de Safo de Lesbos, per a l'editorial Proa

3 min
Safo i Erinna en un jardí a Mitilene, quadre del 1864 del pintor prerafaelita Simeon Solomon.

El títol d’aquest aplec líric, I desitjo i cremo, és un bell vers de Safo , que conté l’esperit d’una obra la novetat i l’emoció de la qual arriben incòlumes, travessant els segles, fins als nostres dies. El subtítol, poesies incompletes, és una estricta descripció filològica del que passa amb el llegat d’aquesta poeta i música, inventora del plectre per tocar la lira, que va viure a cavall dels segles VII i VI aC: el que ens n’ha pervingut és, per força, incomplet, fragmentari. “La conservem a trossets: uns dos-cents fragments”, explica Eloi Creus, que signa una feina excepcional de traducció i explanació de tots aquests fragments, “restes, només, d’un naufragi colossal”. Com una gran gerra de la qual només haguéssim conservat alguns bocins escadussers: bocins, però, que ens permeten fer-nos una idea de la magnificència del conjunt. Val a dir, encara, que l’edició present és la més completa que s’ha publicat mai fins ara en català. 

Safo és una potent veu femenina que va triomfar en el seu temps. Forma part del cànon dels nou grans lírics grecs, com indica el traductor. I “va fascinar els grecs i els llatins, tant per la seva obra com pel personatge desdibuixat per la llegenda”. Maria Callís, en el seu epíleg, hi afegeix que “un dels motius que funda és, sens dubte, el de l’expressió artística d’un suposat ‘etern femení’”. La mateixa poeta catalana traça, en el seu text, un suggeridor paral·lelisme entre Safo de Lesbos i Maria Antònia Salvà. “Et dic que de nosaltres algú en té el record”, fa un dels versos sàfics, que Creus aclareix i Callís pren com un dels més representatius de la voluntat de persistència en la memòria per mitjà de l’herència lírica. 

El fruit més alt de la poesia

En la cançó 16, Safo es pregunta què és el més bonic del món. No pas genets, ni l’exèrcit; res de tot allò que canta la poesia èpica: “Jo afirmo / que és el que estimes”. L’asseveració no devia deixar de sorprendre en els dies que aquests versos es cantaven. En una altra composició, el jo s’havia adreçat a Afrodita per demanar-li: “lluita al meu bàndol”. Molts d’aquests fragments formaven part d’epitalamis, és a dir, cants de noces. “No s’ha d’oblidar mai la funció social, cultural i cultual que tenia la poesia grega arcaica”. N’hi ha que diríeu que segueixen una inspiració semblant a la que, uns quants segles més tard, il·luminaria la tècnica del haiku: “de sota les ales, la cigala / deixa anar un cant agut inestroncable quan l’estiu xardorós / s’escampa sobre la terra que crema...” Aquests dos, prou coneguts, no es refereixen, lleugerament, a una poma aïllada, d’una banda: “... com s’enrogeix la poma melosa dalt d’una branca, / alta damunt la més alta, i allí els collidors l’oblidaren: / no l’oblidaren, sinó que no podien haver-la”, i a la flor del jacint, de l’altra: “... com els pastors que amb els peus aixafen a dalt les muntanyes / el jacint, i acaba per terra la flor que és de porpra...” En la flor i la fruita hi ha expressades, en forma de símbol, la virginitat i la maduresa (o potser un orgullós desdeny). Parlant de pomes massa enlairades, l’estil de Safo es podria comparar amb una badoquera: capaç d’abastar el fruit més alt —i, per tant, el més dolç— de la poesia. 

stats