Barcelona“Afortunadament ja tenim la República. La República que ve a escombrar i netejar Catalunya i a deixar-la neta com una patena”: quina pena, llegir aquestes coses amb perspectiva històrica. Però quin privilegi, també, poder llegir articles d’actualitat dels anys trenta. Això és el que ens permet aquest recull de la faceta més periodística de l’escriptora Rosa Maria Arquimbau, editat per Julià Guillamon, que ha ordenat i classificat una selecció d’articles de diferents diaris per donar-los context i acabar de posar en circulació l’obra d’aquesta escriptora rescatada no fa ni deu anys per ell mateix. El llibre està prologat per Irene Pujadas, que expressa el desconcert que li ha suposat la lectura d’alguns dels articles al costat de l’entusiasme que li han provocat d’altres. I és que no és evident que el feminisme dels anys trenta es pugui explicar amb les premisses del feminisme actual. Sigui com sigui, la llengua esmolada, la ironia i la frescor dels articles són ja un motiu per llegir-los: és molt divertit veure com carregava contra les feministes “oficials” com Carme Karr o contra les senyores de classe alta amb creu al pit, que es preocupaven més de quedar bé amb l’Església o amb el poder que no pas que les dones obreres tinguessin accés a la cultura. Arquimbau no tenia pèls a la llengua, anava per lliure i no es devia a cap escola o capelleta: això acostuma a pagar-se car.

Articles com bales de plata

El títol del llibre, Film & Soda, era el de la secció que va tenir durant un parell d’anys, el 1930 i el 1931, al diari La Rambla. Acabava de conèixer Josep Maria de Sagarra i no seria estrany que el títol de la secció fos un eco del famós “Aperitiu” segarrenc. El to i les ganes d’anar de cara són els mateixos. I el subtítol –Articles feministes– i el rosa fluor de la coberta són –a banda de bons reclams de venda del llibre– un avís del que hi trobarem: articles com bales de plata sobre la realitat social del moment, sobre les relacions entre homes i dones, sobre el concepte de “flirt”, sobre la vida dels gitanos en barris de Barcelona o sobre la prohibició de votar per a les dones. Qualsevol excusa li servia a Arquimbau per escriure un bon article. Que és tot el que fa falta perquè el llibre s’aguanti.

N’hi ha un, que es titula “Homes i dones” i que és una defensa aferrissada de la llibertat de la dona d’estar i anar sola pel món, que no podria ser més contemporani: “Dones soles! Les dones reclamen la seva llibertat i el dret de la seva solitud, per noblesa!” Hem de recular molts anys i situar-nos en un món absolutament masculí i antic, el dels anys vint i trenta, per adonar-nos de com n’era, de moderna, una dona que s’atrevís a escriure això. En els articles sobre feminisme de l’Arquimbau ressonen les lluites i les contradiccions de qualsevol moviment social d’avui i de sempre: res no és blanc ni negre, i potser no tot s’arregla amb una mica de rímel i traient-hi transcendència, però deunidó com hi ajuda!