Barcelona"Com una bagassa plena de carnassa / movent els sacsons d'un ventre caigut, / regust de magnòlia feta amb llomillo, / anques llepissoses i un melic pelut". Aquesta és la primera estrofa del famós poema El llançador de disc, de Josep Maria de Sagarra, autor de llibres tan celebrats com ara Cançons de taverna i d'oblit (1922) i El comte Arnau (1928). Qui busqui el monstruós i irreverent llançador de disc a l'obra completa de Sagarra no l'hi trobarà, per un motiu molt senzill: el poema no és d'ell. Es tracta d'una paròdia de l'escriptor que es va publicar amb el seu nom el 10 de desembre del 1929 a Xut!, setmanari esportiu humorístic.

Aquest és un dels exemples més llaminers que inclou l'antologia Els nostres clàssics apòcrifs, que ha preparat Julià Guillamon per a Males Herbes. "Una de les nostres línies és treure solemnitat a la literatura catalana –assegura l'editor Ramon Mas–. El projecte de recopilar imitacions, falsificacions i paròdies hi encaixa perfectament". Guillamon va tenir la idea de començar a investigar les hemeroteques mentre comissariava l'any dedicat a Joan Perucho. "Em van proposar de fer un llibret sobre Perucho i el vi, i em vaig adonar que ell n'havia escrit molt poques coses –recorda–. En aquells moments estava tan immers en la seva obra que vaig pensar que si m'ho proposava podia arribar a escriure com ell". El resultat va ser Vi i benzina (Vibop, 2020), un homenatge a un autor que ja havia escrit a la manera de molts altres autors, entre els quals hi ha H.P. Lovecraft. "Un altre dia, llegint les obres completes de J.V. Foix, vaig veure que havia publicat tres textos fent-se passar per Joan Salvat-Papasseit, Carles Soldevila i Josep Pla", continua. Va ser el 1924, a la revista Bella-terra. Foix imita la veu eixuta de l'autor d'El quadern gris parlant de Sarrià, barri del qual el poeta va ser veí tota la vida: "Una lipotímia crònica ha convertit aquesta barriada i els seus habitants en peces de retaule i figures jacents de cera, corcades. Això put a incens".

Perdius picants i esquelles malèvoles

Riure's de la Renaixença i del Modernisme

Tot i que l'antologia de Guillamon està endreçada per gèneres i temes –dels falsos manuscrits medievals a narrativa, biografies satíriques, correspondència i entrevistes inventades–, el lector pot reconstruir la història de la literatura catalana a partir de la Renaixença gràcies a algunes de les millors paròdies que se n'han fet. "La recerca de les revistes i publicacions on apareixien és divertidíssima –assegura Guillamon–. Quan trobes un bon apòcrif val la pena". Entre els exemples més antics que ha detectat hi ha els poemes que imiten l'estil i contingut d'Apel·les Mestres i Àngel Guimerà, publicats a La perdiu ab salsa, periodich substanciós, literari y culinari, ab ninots picants, el 1902.

Una mica més endavant, el 1907, Santiago Rusiñol parodiava, des de les pàgines de L'Esquella de la Torratxa, el llavors popular Glosari d'Eugeni d'Ors. Escrivia, fent-se passar pel filòsof: "Content perquè ja tenim mamut, i un poble té de tenir de tot; content perquè el bestiar estrany es perd, amb això de la igualtat; content perquè el tenir animal fòssil ens posa al nivell dels pobles nous; content perquè la Patum ja no té crèdit, i el Drac està malalt, i la Mulassa no camina, i sense bestiar faulísquic no podríem viure feliços". D'aquests anys, el volum inclou també un apartat de falsificacions pictòriques d'Alexandre de Riquer, Feliu Elias i Isidre Nonell.

Els noucentistes també reben

Als anys 30, una de les publicacions satíriques més destacades va ser 'El Be Negre'

En altres textos els toca el rebre a noucentistes com Guerau de Liost, Marià Manent i Josep Carner. A Retorn, paròdia de Lluna i llanterna de Carner, apareguda el 1935, s'hi llegeix: "Oh, flors de pebreter, obscurament si cas, / meneu-me pels camins tremolejants / dels ulls que fas". "Al marge d'imitar l'estil, els temes i els girs de l'autor, sempre hi ha la voluntat de posar-li el dit a l'ull –continua Guillamon–. A vegades la paròdia és divertida, d'altres té més malícia". En alguns casos es parodien amb innocència possibles títols de llibres: de Josep Pla, Els rabassaires i altres coses no vistes però escrites; de Salvador Dalí, Arbre genealògic del peix espasa. En altres ocasions es va més enllà: Els nostres clàssics apòcrifs recull alguns dels monòlegs inclosos a la novel·la El sexe dels àngels (1992), on Terenci Moix va radiografiar amb sornegueria el món literari català. A Salvador Espriu el pinta com un poeta patriòtic, bufat i de salut precària. Maria Aurèlia Capmany es riu de la hipocresia i conservadorisme de les lectores burgeses que té. "Ja saps que fan córrer que ets lesbiana?", pregunta una d'aquestes senyores a l'autora, i ella respon: "No espero que ho entenguis, però el que t'han dit és que soc feminista". Llavors, la lectora burgesa ha de reprimir una arcada.

Una de les publicacions més verinoses dels anys 30 va ser El Be Negre. Apareguda setmanalment entre el 1931 i el 1936, estava inspirada en la francesa Le Canard Enchaîné, i parodiava l'actualitat política, artística i literària. L'antologia de Guillamon recull, entre molts altres, imitacions de Francesc Pujols, el filòsof mandrós ("Jo, de cireres en menjo un pom cada dia i me'n faig arracades que cobegen tots els pardals que volen sobre el meu cap"); Carles Riba, poeta tan insigne com incomprensible (un vers: "Psiquis i jo. Castíssim connubi"), i l'erudició presumptuosa, de fireta, d'Agustí Esclasans ("Em veig forçat a fer d'intel·lectual invertit. Compadiu el fracàs de la meva impotència, car no em diverteixo").

La represa dels anys 70

Parodiar Montserrat Roig i Josep Maria Espinàs

Si a principis del segle XX van començar a aparèixer textos apòcrifs i durant els anys 30 –fins a l'esclat de la guerra– es va viure l'esplendor d'aquesta pràctica, als anys de la Transició i fins entrada la dècada dels 80 hi va haver una revifalla. "Es va intentar recuperar El Be Negre que es va dir Amb Potes Rosses [1979]", diu fent memòria Guillamon. En un dels 11 números que van sortir –i on participaven, entre d'altres, Joan Rendé i Ramon Barnils– es parodiava les entrevistes de Montserrat Roig, com la que fa a "l'abad del PSUC": "Josep Miquel, per què una secretària i no un secretari? Què opines de la lluita de la dona?", li demana. I ell respon: "La lluita de la dona em mereix tots els respectes, abans que res perquè la millor dona és un home".

Un dels casos més sonats el va signar Ramon Barnils. "Va fer una novel·la curta a l'estil de Josep Maria Espinàs, protagonitzada per un tal Espinachs, i la va presentar al premi Pere Quart de sàtira impulsat per La Campana... l'editorial d'Espinàs i Isabel Martí –diu Guillamon–. No va guanyar, i el llibre no s'ha publicat mai". A Els nostres clàssics apòcrifs se'n recupera un article inclòs a la novel·la que ironitza sobre el mètode de treball de l'autor, un enfilall de digressions que volen demostrar que Espinàs escrivia el primer que li passava pel cap.

El volum recull també diverses aportacions de Quim Monzó, entre les quals hi ha un article publicat al setmanari Canigó el 1977, escrit a l'estil del Llibre dels fets de Jaume I, on ironitza sobre la creació de la "Región Valenciana", i una sèrie de cinc textos apareguda el 2007 a La Vanguardia. "Abans de marxar a la fira del llibre de Frankfurt l'any en què el convidat d'honor era la cultura catalana, Monzó va deixar una sèrie d'articles fets com els que publicava Baltasar Porcel quan se n'anava de viatge: eren textos divagatoris, on sovint hi havia errors", recorda Guillamon, que lamenta que els textos apòcrifs ja no abundin, encara que la paròdia estilística d'altres autors sigui molt present a les novel·les de Max Besora, Borja Bagunyà, Adrià Pujol i Miquel Adam. "Ara les imitacions es vehiculen a través de la tele, i són sobretot de polítics, com passa al Polònia –diu–. Hi va haver uns anys en què els apòcrifs feien gràcia perquè hi havia una comunitat de lectors potent. Si algú parodiava l'estil d'un altre, el públic lector ho reconeixia a la primera". Guillamon aventura també una altra possibilitat: "Ara tothom té la pell molt fina. Fas una broma a algú i t'odiarà durant dècades".

L'ARA DESCOBREIX I PUBLICA QUATRE FRAGMENTS "INÈDITS" DE GRAN VALOR

“Acabava de fer-ne quaranta: sentia que havia arribat l’hora de deixar enrere parelles i amants, de convertir-me en branquilló que s’aventura a baixar pel riu sense cap companyia. El plaer compartit havia deixat de tenir cap interès, per a mi. Vaig iniciar, amb orgull i metodisme, una fructífera època de sexe en solitari”. 

“Duc la poesia a la sang, jo. A cada racó del meu cos s’hi amaguen els versos més bonics. I mirant cap al meu paisatge interior m’endinso per camins i cims i roques i rius i, de tant en tant, no puc evitar trepitjar una tifa de vaca”.

“L’amor és pa amb formatge

que costa de pair

L’amor és Déu en barca

foradada per mi”

“Aquella biblioteca que tant s’estimava –on havia descobert versos de gran bellesa– amagava també brutícies literàries feridores: ‘Quin déu ebri, distret o rialler us va cagar, / en aquell turó tou com una buina de bou?’, va llegir”.