Aquest llibre és una lliçó de composició narrativa. Amb ben pocs elements —un argument esquemàtic, dos protagonistes i un temps lineal que abraça uns quatre anys—, J. M. Coetzee ens convenç de la necessitat d’una història com aquesta (i, de retruc, sembla que ho faci també de la futilitat d’un gran nombre de novel·les que es publiquen arreu, bufades i sobreres com el paper amanyogat que omple un parell de sabatilles esportives noves, dins la capsa, encara per estrenar).

És la novel·la d’un amor impossible. La història de dues persones que es troben, més o menys fortuïtament, i de dues ànimes que estan condemnades a no trobar-se mai. El drama queda prou ben resumit amb aquestes paraules d’Octavio Paz, que se citen al darrer terç de l’obra: “Estimem simultàniament un cos mortal i una ànima immortal. Sense l’atracció pel cos, l’amant no podria estimar l’ànima. Per a l’amant, el cos desitjat és una ànima”. No cal ser llicenciat en filosofia per endevinar que, darrere la reflexió del mexicà, hi ha Plató. El drama d’El polonès és que el protagonista, que no és el narrador, desitja un cos que és una ànima. Ara bé, aquesta ànima, encarnada en el cos d’una barcelonina, no desitjarà mai la del polonès, perquè des de bon començament decideix que hi serà del tot refractària. Feia anys que cap llibre de Coetzee no m’acabava de fer el pes. Home lent em va caure de les mans. Però aquesta novel·la discreta té el ressò i la fondària dels títols memorables. Cent cinquanta pàgines de substància pura.

Tot ens ho fa conèixer un narrador omniscient (i només trobem la primera persona de la dona quan el polonès ja és mort). La dona es diu Beatriu i va néixer el 1967. Té fills ja grans, un matrimoni còmode. De trets sensuals, no es considera una dona sexi. Dona pragmàtica, resolutiva. I es mostra dura com el marbre. L’home és un pianista polonès, Witold Walczykiewicz, que havia viscut hores més felices com a intèrpret. Una vella glòria, com si diguéssim. Gran d’edat, però també de mida, s’assembla a Max von Sydow, aquell actor de cabells blancs a qui Bergman va encarregar alguns papers molt recordats (el del cavaller d’El setè segell, posem per cas, que s’enfronta, en una partida d’escacs, a la Mort). Sí que tindran algunes trobades íntimes, concretament a Mallorca. Però no acaben de ser reeixides: “No pot evitar que la decrepitud física, la manca de força vital, infecti la seva manera de fer l’amor”. Hi ha frases que tallen, com aquesta que acabo de transcriure. Sobre això que deia de la fredor d’ella: “Ell es va enamorar d’ella, a ella li va fer llàstima i, per llàstima, li va concedir el seu desig”. La llàstima és un sentiment humiliant. La història pateix l’estigma del que és inevitablement agònic: “La guerra entre homes i dones, primigènia, inacabable”.

La novel·la comença d’una manera no gaire prometedora, però de seguida s’embala. Com una confessió greu, gairebé testamentària. Les frases són curtes i precises. Cap ornament lèxic, cap gratuïtat sintàctica. Vinyoli va escriure: “Estima sense voler ser correspost”. Coetzee, que en aquest llibre deposa qualsevol gest d’idealisme, anota: “Hi ha alguna cosa antinatural en el fet d’estimar sense esperar que t’estimin a canvi”. Ell es mor i ella en té una notícia tardana. Aquí comença una novel·la diferent: la Beatriu viatjarà a Polònia perquè en Witold ha deixat una caixa per a ella. No és una capsa de pandora: més aviat és com la caixa negra d’un avió accidentat. Una novel·la crua, necessària, que talla com un bon ganivet.