El Nobel J.M. Coetzee ens obsequia amb una petita joia catalana, una guerra de baixa intensitat entre una dona madura però bella, la barcelonina Beatriu, una mena de pubilla burgesa urbana, i un home fornit i elegant, d’esponerosa cabellera blanca, que tanmateix intueix com la vellesa li està a punt de caure al damunt, el pianista polonès Witold Walczykiewicz. La novel·la es titula El polonès i l’ha traduït Dolors Udina per a Edicions 62 i per al nostre gaudi.

La parella es coneix a Barcelona i passa uns dies a Mallorca. No puc donar més detalls. La narració és àgil, breu, penetrant. A través de la Beatriu, despulla la buidor mediocre i bonhomiosa de classe mitjana-alta: anar fent, sense riscos, sense passió. A través del músic, retrata la intempèrie en què ha quedat la intel·liguèntsia cultural postcomunista de l’Est europeu: sense país, sense societat, només els queda una passió individual somorta, un afany impossible d’aventura. Fa temps que van fracassar en l’aventura col·lectiva, diguem-ne social o nacional.

Segurament Coetzee no és conscient del significat polític ocult que, per a un lector d’aquí, pot tenir agermanar una catalana i un polonès. Els catalans som els polacos d’Espanya, encaparrats a parlar un idioma diferent, raret. També hem fracassat en la nostra audàcia nacional. ¿Coneix l’autor sud-africà l’humor televisiu del Polònia? I bé, al llibre la Beatriu és espanyola i amb en Witold parlen anglès, el d’ell més rudimentari que el d’ella. Ella no parla de política, ell sí que es desmarca del seu país, renegant de la Polònia fallida. El seu enamorament de la Beatriu no deixa de ser una fugida endavant, un somni.

Hi ha, encara, una altra manera d’explicar la relació entre la Beatriu i en Witold. Potser la més interessant, sens dubte la que ha inspirat Coetzee: l’etern esgrima dels sexes, un esport de risc controlat, amb uns codis immemorials. Una lluita dels cossos contra la soledat dels esperits. Que sols se senten, l’una i l’altre!

Ara que tot és líquid, ara que gènere i sexe ballen en un transgressor i excitant carnaval de màscares, un llibre així és un preciós cant del cigne. La cosa es presenta així: ell és un tros d’home, molt cavaller, una mica a l’antiga. Ella és molt femenina, tot i que d’una coqueteria freda. Ell la desitja, ella s’hi resisteix, li fa llàstima... El joc de sempre, magistralment narrat, sense focs d’artifici, sense romanticisme. Sense amor. En Witold ho intenta: la seva Beatriu és la del Dante. La Beatriu no li riu la gràcia literària i alhora fa molt bé el seu paper dantesc. Distant. Molt catalana, encara que sigui espanyola. Una guerra? Una dansa de la mort? És com si tots dos, un home i una dona normals, volguessin complir amb el ritu social de tenir com a mínim una aventura, diguem-ne amorosa, digna d’aquest nom. Pel què diran: seria terrible que no hi hagués res a dir, oi? La Beatriu, sobretot, necessita un secret per amagar al seu marit. En Witold necessita enganyar-se, sentir-se poèticament viu.

En aquest estira-i-arronsa més prosaic que tendre, la felicitat s’esmuny. «La felicitat no és el sentiment més important, qualsevol pot ser feliç», diu ell, per a qui «el més important és la música». La Beatriu sap que no és ningú important a la vida, ni per al seu marit, ni per a ningú. Potser per a en Witold? Potser és la seva nova partitura? Que soni la música, doncs! Deixem-nos portar per la història que Coetzee ha bastit amb aquests dos personatges que arrenca després d’un concert al Barri Gòtic finalitzat amb una peça de Mompou. Bravo, maestro!