BarcelonaL’any 2018, l’antropòleg David Graeber va publicar Bullshit jobs. A theory, un assaig que reflexiona sobre una paradoxa central del sistema capitalista contemporani: la capacitat per generar feines innecessàries en una estructura que, en teoria, hauria de perseguir l’eficiència i l’estalvi de recursos. En català l'ha editat Descontrol com a Feines absurdes. Una teoria, amb traducció de Miquel Sorribas.

Graeber descriu una feina absurda com "aquell tipus de feina remunerada tan summament inútil, innecessària o perjudicial que ni tan sols la persona que la fa pot justificar-ne l'existència, encara que, com a part de les condicions contractuals, se sent obligada a fer veure el contrari". Per a ell, aquesta incoherència no seria un error del sistema capitalista, perquè l’economia actual s’orienta a la preservació de les jerarquies i del control: produeix feina per mantenir l’ordre, per garantir que tothom estigui ocupat i no es rebel·li i per sostenir el valor simbòlic d’allò que anomenem ètica del treball.

Graeber identifica cinc varietats principals de feines absurdes: els lacais, que serveixen per fer que una altra persona sembli o se senti important; els esbirros, que actuen per defensar o manipular en nom d'una institució; els apedaçadors, que mantenen en marxa estructures disfuncionals; els aparadoristes, que fabriquen paperassa per aparentar que s'està fent alguna cosa, i, finalment, els manaies, que generen feina absurda i innecessària per als altres per justificar la pròpia.

Com que aquí acostumem a enraonar sobre lletres, m'he preguntat si en el sistema literari també hi ha feines absurdes. La resposta, malauradament, és que sí.

Autors que no són autors

Per una banda, tenim lacais, i els trobem en aquells autors que no són autors i que quan arriba Sant Jordi posen la signatura i el rostre a llibres escrits per altres. També són aquells crítics que elogien els llibres dels seus caps o de les persones amb poder i influència. El seu treball no crea valor cultural, sinó il·lusió d'autoritat, de talent o de marca.

Hi ha esbirros, i són els jurats o les organitzacions culturals al darrere dels premis ja decidits, i només existeixen per blindar influències i perpetuar ficcions de poder.

També hi ha apedaçadors a les cadenes de distribució, que no només fan arribar els llibres a les llibreries (això és necessari), sinó que ajuden a compensar un error del sistema: la sobresaturació d'un mercat que produeix massa llibres, massa ràpid i per a massa pocs lectors.

D'aparadoristes en trobarem a cabassos, redactant memòries de justificació per a beques i subvencions que no llegirà ningú ni milloraran cap projecte, però que serveixen per demostrar que la cultura està sota control.

Finalment, els manaies: caps de caps, responsables de responsables i coordinadors de coordinadors, orbitant pels despatxos institucionals i dansant al ritme de les portes giratòries del món cultural.

Davant d'aquest circ, quin paper ens queda als autors? Potser no perdre la fe en les paraules i continuar escrivint per trobar una mica de veritat que el sistema no pugui fagocitar i acabar convertint en paper mullat.