Minúcies

La mort no perdona ningú

La dansa de la mort, segons Michael Wolgemut el 1493
31/10/2025
Catedràtic de literatura comparada, UB
2 min

BarcelonaAquesta dansa, més coneguda a Catalunya com “dansa de la mort” (en anglès i alemany, igual: dance of death, Totentanz; en francès, danse macabre), és un “ball” que es va originar al segle XIV, molt possiblement a causa de l’enorme mortaldat deguda a la pesta negra i a la devastadora Guerra dels cent anys. Va divulgar-se molt a tot el continent, i avui és poc visible com a representació escènica; però històricament ha estat molt present a les arts gràfiques i pictòriques. Els millors exemples es troben, o es trobaven –i se n’han conservat dibuixos–, a Basilea, a Dresden, o al claustre de la catedral de Sant Pau, a Londres. Holbein en va fer tota una sèrie de gravats d’enorme categoria, i encara s’editen. A banda d'això, Florence Whitney és autora d’una obra francament introbable, de cap al 1910, anomenada The Danse of Death in Spain and Catalonia, d’especial interès per a nosaltres.

La dansa de la mort commemora un fet tan universal com la mort mateixa, seguint un tòpic que es llegeix a tota la poesia d’Occident: mor el rei i mor el papa, mor el ric i mor el pobre, el jovenet i la vella, la joveneta i el gran, el financer i el captaire... La mort, com sap tothom, no perdona ningú.

Allà on ha sobreviscut aquesta dansa, o s’ha mantingut, caldria pensar en quina data, si és un cop l’any, s’hauria de representar. Als llocs que es porta al carrer per Pasqua hom comet, sense adonar-se’n, una equivocació. Commemorar la mort de Crist és una cosa, i fer present a un públic que la mort se’ns emportarà a tots un dia o altre n’és una altra. No és que sigui una redundància; és que la mort de Crist té un costat redemptor, i la dansa de la mort, per contra, no en té cap: és del tot pessimista, i va néixer com una manifestació cultural secular i vàlida per a tothom, creients i descreguts.

Un dia adequat per fer desfilar una dansa de la mort –que solia tenir l’aspecte d’una corrua, amb els esquelets agafats de la mà, com encara es veu en una escena d’El setè segell, de Bergman– seria la nit de l’u al dos de novembre, és a dir, el pas del dia de Tots Sants al dia dels Difunts. El que resulta intempestiu és presenciar aquesta dansa entreviada amb les representacions barroques de la passió de Crist.

Tot té solució, menys la mort.

stats